">

Un testimoni colpidor

"Sí, sóc alcohòlic", confessa Sebastià Alzamora

Que una persona confessi públicament una drogoaddicció és poc freqüent, però si qui ho fa és una persona que gaudeix d’una certa fama i prestigi, encara ho és més. I això és el que ha fet Sebastià Alzamora aquest cap de setmana passat al suplement del diari Ara, del qual n’és un habitual col·laborador: confessar-se públicament alcohòlic, més ben dit, ex alcohòlic.

Sebastià Alzamora és un bon escriptor, amb una pila de premis que acrediten la seva trajectòria ascendent i consolidada des de ben jove i amb uns quants títols que han traspassat la frontera del català i s’han traduït a d’altres llengües. És, per tant, un home que en l’àmbit literari gaudeix d’un respecte ben merescut. Vaig parlar d’ell el passat mes d’abril arran de la nota sobre la seva novel·la Sara i Jeremies (nota 23/04/2016); avui ho torno a fer per manifestar la meva admiració per l’exercici d’humilitat i de sinceritat que ha fet aquest cap de setmana amb la intenció d’advertir dels riscos d’una droga socialment acceptada i que actualment gaudeix d’un gran prestigi gràcies a l’aparició i difusió d’una cultura del vi.

És ben cert que el consum mesurat d’alcohol no és perillós, és més, fins hi tot sembla que alguns metges el recomanen. (Als vint anys, en el marc d’una depressió que vaig patir, un metge em va recomanar que em begués un gotet de vi a l’hora d’esmorzar. No he estat mai un gran bevedor i no recordo si en vaig fer cas; segurament sí, perquè quan no estàs bé de salut i et sents desorientat i vulnerable, ets capaç de fer i creure qualsevol cosa.) El problema amb l’alcohol neix quan la mesura, per la raó que sigui, es converteix en desmesura, i el que pot ser un estimulant saludable passa a ser un verí. Aquest és el risc: no saber establir el límit.

En Sebastià i jo ens vam conèixer quan ell era a l’Espai Mallorca, de Barcelona, i jo vaig anar a demanar si m’hi deixarien presentar La mirada obscura, que m’acabava de publicar Edicions Documenta Balear. Era l’any 1999. Després ens vam anar veient en alguns actes literaris i, de tant en tant, ens trobàvem pel carrer, ja que tots dos vivíem al mateix barri ―l’Esquerra de l’Eixample―, molt a prop l’un de l’altre. Després ell va tornar a Mallorca, a Llucmajor, d’on és fill, i vam perdre el contacte.

Però malgrat aquesta esporàdica i curta relació, jo guardava un bon record de la seva actitud cordial i afectuosa sempre que coincidíem. Per això, aquest maig passat, quan havia de fer la presentació de La venus negra a Palma, vaig pensar en ell. I li ho vaig proposar malgrat que algunes veus ja m’advertien del risc que corria a causa del seu problema amb l’alcohol. De seguida em va dir que sí i jo em vaig sentir afalagat pel fet de comptar amb el recolzament d’una figura prestigiosa de la literatura catalana actual. Però la presentació no va anar com jo ni ningú s’esperava. En Sebastià es va manifestar imprecís i dubitatiu i va arribar a fer patir els amics que assistien a l’acte.

Ara en sé la raó i encara li estic més agraït per l’esforç que va haver de fer per complaurem. Per això vull compartir el seu testimoni colpidor sobre una malaltia tan estigmatitzada des de la salut.

Sí, sóc alcoholic, de Sebastià Alzamora.

(Fotos baixades d'Internet)