Avui és Sant Jordi i crec que el més apropiat és que la nota tracti d'un bon llibre. I el llibre que he escollit és la novel·la Sara i Jeremies, de Sebastià Alzamora, premi Ciutat de Palma 2001, i segona obra en prosa de l’autor, que s’inicia com a literat amb la publicació del llibre de poemes Rafal (1994, premi Salvador Espriu). Té, aleshores, 22 anys. La seva primera obra narrativa, L’extinció, també és una obra guardonada ―va obtenir el premi Documenta de l’any 1999. La irrupció en el món de les lletres de Sebastià Alzamora, doncs, és estel·lar i, amb els seus pocs anys, aconsegueix situar-se entre els millors escriptors en llengua catalana. Posició que manté amb obres posteriors ―amb el poemari El benestar guanya els Jocs Florals de Barcelona l’any 2003, el 2005 guanya el Josep Pla de narrativa amb La pell i la princesa, el 2008 el Carles Riba amb La part visible i el 2011 obté el premi Sant Jordi amb Crim de sang. Una collita de guardons difícil d’igualar, que el consagra com una sòlida realitat de la literatura catalana.
Vaig llegir Sara i Jeremies quan va sortir publicada l’any 2002 i me l’he tornada a llegir fa cosa d’un mes per recuperar-ne el record i les sensacions que m’havia provocat en el seu moment. La recordava com una novel·la intensa, que, després d’haver llegit L’extinció, obra que vaig considerar sobretot com un brillant exercici d’estil, em va sorprendre pel pols narratiu que el seu autor posa de manifest a través d’un relat entretallat, tràgic i tendre alhora, on l’amor dels dos protagonistes acaba triomfant sobre la maldat. Fins i tot, en la placidesa familiar en què s’emmarca el relat de la decadència de Sara i de Jeremies, el drama que hi ha darrere les seves vides és com un malson, l’ombra tenebrosa d’un passat que sembla irreal per la seva extrema crueltat.
També recordava la precisió descriptiva de determinats passatges de la novel·la ―per exemple, el de les matances― i que, al contrari de a L’extinció, l’arrelen a un paisatge i a uns costums que Alzamora coneix bé, perquè són els de la seva Mallorca natal. I això li dona una dimensió de crònica costumista que l'enriqueix amb la pàtina de l’autenticitat, d’allò que s’ha viscut i que brolla més del cor que de l’intel·lecte. He llegit bona part de l’obra narrativa de Sebastià Alzamora, i tot i apreciar-la en el que és: l’obra d’un bon escriptor; trobo que Sara i Jeremies és el millor que, de moment, ens ha donat als lectors. Una novel·la emocionant i punyent, que traspua amor malgrat el drama que descriu, en una Mallorca rural sacsejada per la Guerra Civil.
Aquesta Setmana Santa passada, arrel de la presentació de la meva novel·la La venus negra, he tingut ocasió de conèixer una mica més en Sebastià Alzamora, i en la seva senzillesa i afectuosa amabilitat he reconegut l’home que dibuixa amb delicadesa l’amor que embolcalla la vellesa de Sara i de Jeremies, o que descriu amb emoció la mort del poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel; el que no he sabut descobrir encara és on arrela la part fosca d’aquest artista excel·lent que igualment es deleix en oferir-nos personatges abjectes, d’aquells que revolten l’ànima dels lectors, i descripcions macabres que evoquen el més pur romanticisme gòtic. Són els enigmes del geni.