Al meu pare, una mala higiene bucal li va costar la dentadura. Potser encara no havia complert els seixanta anys quan li van arrencar totes els peces de la boca i va haver de recórrer a dues pròtesis per poder menjar sòlids. Quan se les treia, la cara se li xuclava com si l'hi aspiressin des de l'interior de la boca. Va morir als seixanta set anys sense haver-se recuperat del tot del trauma d'haver perdut la dentadura. Amb una insensibilitat que ara m'avergonyeix, mai em vaig fer càrrec del que patia per allò que ell vivia com una minusvalidesa, signe inequívoc de la seva decadència física.
I és que mai vaig saber veure el pare com a individu. El vincle actuava com una lent distorsionadora que m'impedia veure'l d'una altra manera que no fos la de pare. I com la seva paternitat és va exercir sobre la meva forma exigent i autoritat durant l'adolescència, hi vaig entrar en conflicte ben aviat. Aquest conflicte va estar sempre present en la nostra relació fins i tot quan m'hi vaig allunyar vaig començar a viure la meva pròpia vida.
Però mai em vaig acabar de deslliurar de la seva mirada crítica sobre les meves decisions, sempre em sentia jutjat. Havia emprès un camí diferent del que ell em tenia traçat, l'havia decebut, i això sempre va pesar en la nostra relació. Sentia la seva mirada al meu damunt constantment, fins i tot després d'anys d'haver abandonat la llar familiar, i sempre vaig evitar demanar-li res, tot i que el camí que havia elegit —el cinema i l'escriptura— em significava viure amb estretors i angunies econòmiques. Entre nosaltres s'havia establert una pugna que va durar fins al final dels seus dies. Perquè no em vaig saber deslliurar de la seva ombra censuradora —si més no era com jo ho sentia— fins a la seva mort, que vaig viure com un alliberament.
Ara, de vegades penso que la pervivència del vincle va ser culpa meva, que no vaig saber desprendre'm-en en el seu moment, que no vaig saber madurar quan tocava, i que vaig arrossegar una imatge del pare distorsionada fins ben entrat en l'edat adulta. Potser si hagués viscut més, hauria estat capaç de veure'l d'una altra manera, potser hauríem pogut parlar de persona a persona, potser podria recuperar l'afecte i la consideració que un dia vaig perdre. Potser. Sempre em quedarà el dubte.
L'herència biològica i cultural, el vincle familiar i l'entorn social i polític immediat estableixen les pautes de la nostra vida. Vivim el que ens toca viure. La nostra elecció es limita a la manera d'adaptar-nos a totes aquestes circumstàncies i a les que s'hi afegeixen durant el recorregut vital. Som amos, doncs, de les nostres vides? Jo diria que fins a un cert punt només. I aquest punt és un percentatge que varia segons l'individu.