Astènia primaveral
Instal·lat de nou a Son Bauló, veig entrar la primavera amb l’alegria esmortida per l’assot de la pandèmia. Aquí no es viuen tan intensament les limitacions de les prohibicions com a la ciutat, però igualment pesen en l’ànim. És com una mena de tristesa apagada que t’impregna a mesura que les notícies que vas rebent confirmen que encara som lluny d’aturar la malaltia i que la vacunació va lenta i a batzegades, subjecta al subministrament de vacunes de les farmacèutiques, que en la desgràcia global veuen l’oportunitat de fer negoci.
És immoral, això? Més allà de valoracions ètiques, hem d’admetre que són les regles del joc que la humanitat ha optat per jugar: un capitalisme ferotge i implacable basat en l’obtenció de benefici.
Els defensors del sistema diran que precisament és aquest benefici el que fa girar la roda de l’economia. Amb el benefici reinvertit, la investigació avança i la civilització va fent camí. Però quin camí?, caldria preguntar-los. I cap a on? És clar que la direcció que portem necessita una correcció de rumb, que, de moment, no som capaços de fer. Els signes d’esgotament del model en relació al planeta on vivim són clars, però la inèrcia de la roda no permet aturar-la de cop i, tot i que es vol frenar i fer un gir de volant, l’impacte contra el mur del canvi climàtic i els seus efectes ja és inevitable.
Cada vegada els fenòmens meteorològics de conseqüències catastròfiques són més freqüents, el nivell del mar puja i centenars de milers de refugiats climàtics se sumen als de les guerres i les fams canines, i els països considerats estables es desestabilitzen davant dels problemes que això comporta. I és que no hi ha cap solució global que faci front al que ja és aquí i truca a la porta. Els camps de refugiats porten anys establerts en territoris marginals i camí de convertir-se en ciutats suburbials, abocadors humans on van a parar tots aquells als quals la desgràcia ha arrelat a les seves vides. I des de les ciutats assentades, els que participen en aquesta immensa partida d’escacs, s’ho miren amb la indiferència de l’egoisme cec, que no permet veure el que no es vol veure.
Sí, la primavera s’instal·la indiferent a tot el que ens està passant perquè la marxa de l’univers és indiferent les tribulacions de l’espècie humana. Del mal camí seguit només nosaltres en serem responsables i en pagarem les conseqüències juntament amb unes quantes espècies biològiques més. Però n’apareixeran de noves, millor adaptades a aquest món que s’acosta i entraran en competència amb nosaltres, que, enduts per l’autocomplaença de proclamar-nos els reis de la natura, l’estem tractant sense miraments, amb la brutalitat pròpia dels estúpids.
En fi, la meva intenció era parlar de la naturalesa i de les plantes que, amb la seva floració, alegren l’entorn de Son Bauló aquests dies. Però m’he deixat endur per aquesta sensació de desànim que m’envaeix quan entro en l’anàlisi del que està succeint al meu voltant com a individu pertanyent a un col·lectiu, quan diposito la mirada en una humanitat trasbalsada per un virus incontrolable que no se sap d’on ha sortit, quan penso en les lluites fratricides que omplen els camps de batalla de morts, quan veig la desesperació resignada reflectida en el rostre de tanta gent, quan m’assabento d’absurdes picabaralles polítiques, quan penso que els intolerants avancen amb la seva intolerància com a bandera i cada vegada més gent els segueix... Tot això m’abat i m’entristeix, com si patís d’astènia primaveral. Potser és això. Tant de bo ho fos! Però em temo que no.