A partir d’una descripció de Tom Wolfe
He entrat a una edat en què el record comença a tenir gairebé més pes que el present i, sense adonar-me’n, m’arrossega cap a episodis del passat que fins ara considerava oblidats o irrellevants. Per exemple. He començat a llegir Bloody Miami, la novel·la de Tom Wolfe que em falta per completar la lectura de seva obra narrativa. Tot just soc a la pàgina 13 i Wolfe fa la descripció d’una dona que suposo ha de tenir un paper rellevant. “La Mac, una noia corpulenta, acabava de complir quaranta anys [...], ossos grossos, espatlles amples, alta [...], prima, àgil i forta, una atleta i mitja... torrada pel sol, rossa, plena de vida... Per caure d’esquena!” I tot ha estat llegir això i començar a divagar pensant en la mare d’un company d’escola del meu fill que, quan la vaig conèixer, encaixava exactament en aquesta descripció. Ara no sé com deu estar, perquè fa molt temps que no la veig i els anys no perdonen ningú, ni les valquíries.
Ella i jo coincidíem a la sortida del col·legi i a classes de judo dels nostres fills, on parlàvem una estona mentre esperàvem que el mestre Yamamoto o alguna cosa per l’estil acabés la classe. Feia molt poc que m’havia separat i em sentia vulnerable, i, tot i que procurava mantenir les aparences, per les fissures obertes en l’autoestima es percebia la feblesa i la confusió. A més, aleshores treballava en el departament de producció d’una empresa de vídeo i anava de corcoll amb els horaris. De manera que més d’una vegada m’havia de fer el favor de recollir el meu fill, que aleshores tenia set anys, i dur-lo a judo amb el seu i esperar que l’anés a buscar en finalitzar la classe. I alguna cosa va néixer entre tots dos que mai no va quedar clara. Durant aquell temps, sovint pensava en ella i envejada el marit, a qui tan sols coneixia de vista.
La tarda de la cavalcada dels Reis vam coincidir a la Gran Via. Va ser un moment de clímax en la nostra relació. La meva imatge de pare separat a l’estil Kramer contra Kramer, que s’esforça per mostrar una alegria que no sent davant l’arribada de ses Majestats els Mags d’Orient la devia commoure, perquè em mirava amb els seus ulls blaus com turqueses i em somreia i, per primera vegada, va posar-se a parlar de la situació en què em trobava i a donar-me ànims. “Compta amb mi pel que calgui”, em va dir. I jo li vaig agrair l’oferiment amb dubtes sobre què podia abraçar aquell “el que calgui”. Dubtes que em van estar turmentant una bona temporada i que mai vaig intentar aclarir. La meva vida no estava per a exploracions agosarades ni peripècies sentimentals. Com ja anava prou servit de fracassos, vaig ser caut i no vaig sortir de la via. La nostra relació es va mantenir dins de la més estricta correcció, cosa de la qual ara me n’alegro perquè tots dos ens vam poder continuar mirant amb cordialitat i afecte quan, passats els anys, ens trobàvem pel barri fins que se’n va anar a viure fora de Barcelona.
Tanmateix, quan ho recordo, como ara, no puc evitar pensar si la meva prudència no la va decebre. Mai ho sabré. Segurament el seu oferiment va ser del tot cast i sincer, sense cap altra intenció que la d’ajudar-me en un moment difícil, i vaig ser jo qui va carregar la frase amb expectatives de mascle solitari en zel permanent. Però, en puc estar segur? No. De l’únic que puc estar segur és de les meves quimeres.
Bé, deixem-ho estar i reprenguem la lectura, que són 750 pàgines i a aquest pas no acabaré mai.