(Capítol de mostra de La mirada obscura, de Josep Lorman)
Li va venir de cop, mentre conduïa. Primer va ser com una mena d’atordiment, després va sentir el buit a l’estómac, que els testicles se li retreien i el pols se li accelerava; la boca se li va assecar, va perdre precisió en la mirada i va sentir-se tens i sense control sobre el cos. Es va espantar i es va aturar en una cantonada. Ja sabia què era, però feia tant de temps que no se li havia repetit, que havia oblidat que fos una sensació tan desagradable. Era un atac de por. Per què? Per res en concret i per tot. Era una de les manifestacions dels seus estats depressius. Una por ferotge, brutal, que ascendia des de dins seu i que no sabia com aturar. En aquells moments sentia que era a les portes de la mort: el cor se li pararia en qualsevol moment a causa de la tensió que suportava, o potser el cervell li rebentaria; alguna cosa li havia de passar d’una manera imminent. Però corrien els minuts i no passava res i, a poc a poc, s’anava tranquil·litzant. La respiració se li compassava, el pols s’alentia, el cos se li relaxava i tornava a raonar amb una certa claredat. «Res, no passa, res», es repetia. «Això ja t’ha succeït altres vegades. No t’has d’espantar. És por, un simple atac de por, o una crisi d’angoixa, com en diuen els metges, és igual, es digui com es digui, no és res. T’has de controlar». I en Joan C acabava controlant-se.
Quan li va haver passat, en Joan va baixar del cotxe i va buscar un bar per prendre’s un cubalibre que el tonifiqués. Després d’un d’aquells atacs sempre se sentia molt cansat. Era com si hagués realitzat un esforç terrible.
Al bar hi havia poca gent i en Joan es va asseure en una tauleta prop de l’entrada.
–Que no es troba bé? –li va preguntar el cambrer, quan s’hi va acostar.
–Sí, gràcies. Per què ho diu? –va preguntar en Joan, que no li agradava gens que li diguessin res quan estava així.
–És que està molt pàl·lid –va observar el cambrer.
–Deu ser la calor –va dir en Joan secament, eixugant-se la suor que li cobria el front–. Porti’m un cubalibre.
El cambrer va marxar cap a la barra i en Joan va posar-se a observar els dos o tres clients que hi havia. A poc a poc, però, va anar-se abstraient i va acabar amb el pensament centrat en ell mateix. Era clar que tornava a ser dins del pou i que aquesta vegada no hi havia Roser que l’estirés. Precisament, si hi era, era per ella, per la Roser, per la seva actitud que no acabava d’entendre i que li dolia. Se li feia molt difícil viure al costat d’una dona que no li manifestava el més mínim afecte, al contrari, que gairebé totes les seves mostres eren de desgrat. Però, per què eren així, les coses? En Joan va començar a fer examen de consciència i a repassar actuacions seves que poguessin justificar l’actitud de la Roser. Potser havia estat massa egoista i no l’havia tinguda prou en compte. Les dones necessiten sentir-se estimades més que no pas els homes. I per sentir-se estimades els fan falta mostres, no n’hi ha prou amb estar al seu costat i dir-los-ho de tant en tant, necessiten atencions, petits detalls que els facin veure que et recordes d’elles. Però ell no ho sabia fer, això, no hi pensava, i quan hi pensava, se n’oblidava. Potser era que no se l’estimava prou, a la Roser. Potser era que no s’estimava prou a ningú. Això, el va entristir. Potser no sabia estimar.
El cambrer li va servir el cubalibre amb un cert aire ofès. Havia volgut ser amable i s’havia trobat amb un moc. En Joan, però, no se’n va adonar. Continuava molt lluny d’allí.
Potser aquesta incapacitat seva de donar-se a algú era a la rel dels seus mals. Però què tenia a veure l’amor al proïsme amb la por? Per què tenia por? Quan havia sentit per primera vegada aquell estat d’inquietud extrema que li alterava fins i tot les constants vitals? En Joan va començar a remuntar-se en el record per trobar l’origen de la por a la seva vida. És clar que la por era un sentiment natural, estretament lligat a l’instint de supervivència que tothom duia a dins, però hi havia d’haver un moment que l’experimentéssim per primera vegada. En Joan va recordar la por als calbots del seu pare, al dentista i a les lavatives. Però aquelles eren unes pors físiques que anaven associades al dolor. Hi havia d’haver una por que anés més enllà d’aquestes pors concretes i que les englobés totes, una por universal, metafísica. I va recordar la por a l’home-del-sac, individu al qual la seva mare sempre recorria quan no es menjava la sopa, o al papu, que sempre havia d’aparèixer quan no s’adormia. Aquestes eren pors més inconcretes, associades a personatges que podien adquirir poder sobre ell i a les mans dels quals estava la possibilitat d’arrencar-lo del costat dels pares i fer-li mil i una barrabassades. A través d’aquests personatges en Joan havia començat a sentir una remota por de la mort. Però per sobre de totes aquestes pors recordava la de l’infern. La por a l’infern era la més aterridora, la que li havia deixat, sens dubte, una petjada més profunda. L’infern va adquirir aquella dimensió terrorífica quan devia tenir sis o set anys. Ho recordava talment com si fos ahir. Per alguna raó havia vingut un capellà a l’escola, que s’havia posat a parlar dels sants màrtirs. Com exemple d’abnegació cristiana va posar Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona, a la qual un cruel cònsol romà va condemnar a patir tretze turments, tants com anys tenia. Per tal de fer-la renegar de la fe de Crist, els botxins la van assotar, li van esquinçar la carn amb garfis i arpiots i li van aplicar brases ardents a les plantes dels peus i als pits; tot seguit li van fregar les ferides amb pedra tosca i les hi van regar amb oli bullent i amb plom fos. I com que tot això no va fer sortir de la boca de la santa ni un sol gemec, la van posar nua dins d’una bóta plena de vidres trencats, pedres cantelludes i claus de puntes agudes i la van tirar per un pendent avall. Però de tots els turments que el capellà va explicar amb delectança, el que més el va impressionar va ser que tanquessin la pobreta santa en un corral ple de puces afamades i la hi deixessin fins que els voraços insectes es van atipar de picar-la i la van deixar tota ella feta una butllofa. En Joan sabia què era allò de les puces perquè de tant en tant se’n colava alguna a casa seva i sempre li tocava a ell haver-la d’alimentar.
Després de parlar dels terribles turments que els pagans havien infligit a Santa Eulàlia, i quan tots els nois ja estaven força commocionats, el capellà es va posar a parlar de l’infern. La condemna al foc etern de l’infern era el pitjor que li podia passar a un nen, els havia dit, ja que el foc de l’infern cremava sense consumir i l’ànima es recargolava de dolor eternament; mai, mai no s’acabava de patir. Però, a més del foc etern, hi havien molts altres càstigs per als pecadors. Per exemple, a l’infern l’obscuritat era absoluta, perquè si bé tot era ple de flames, les flames de l’infern cremaven sense claror; allí, tot era fosc com una gola de llop per sempre més i les ànimes estaven condemnades a sentir els frecs més esgarrifosos sense saber mai què els produïa, si un abominable dimoni, una miserable ànima veïna o una serp infernal. Potser d’aquí li venia la repulsió que li feien les serps, va pensar en Joan. I la pudor! La pudor era horrorosa, a l’infern, no es podien ni imaginar què significava haver de respirar l’aire fètid de l’infern. El sofre de les fogueres, la carn cremada, els cossos en descomposició, les defecacions que es feien els uns damunt dels altres, tot això omplia l’aire d’emanacions irrespirables que rosegaven els pulmons dia rere dia per a tota l’eternitat. I no s’acabaven aquí els patiments. Per damunt de la pudor i enmig d’una foscor impenetrable, crits i bramuls espantosos feien posar la pell de gallina. Esgarips de dolor, renecs i udols bestials que se sentien venir de tots cantons martiritzaven l’oïda i l’esperit. Però el pitjor de tot era el càstig de la ganiveta. Cada dia els dimonis empentaven amb les seves piques els condemnats fins a una gran piscina plena de vòmits i excrements i, un cop eren allí, amb la porqueria fins al pit, posaven en moviment una ganiveta que cada dos minuts passava arran dels colls i obligava aquells desgraciats a submergir-se en la merda. Possiblement, el capellà no devia haver utilitzat aquell terme, però tots ho van entendre així de clar. En Joan recordava que el nen que tenia al seu costat, que era una mica més petit que ell, s’havia posat a plorar. Es veu que aquell mateix migdia la seva àvia li havia dit que aniria de pet a l’infern per dir mentides, i el pobre nen estava terroritzat davant de tot aquell panorama.
La seva infantesa havia transcorregut en un temps en què encara imperava l’educació per la por. S’aprenia a llegir i a escriure sota l’amenaça de les palmetades del mestre i a ser un bon nen sota l’amenaça de l’infern. En Joan sabia que des d’aquella tarda a l’escola, totes les seves accions havien estat marcades durant molts anys, i qui sap si per sempre més, per aquella pintura esgarrifosa que el capellà havia fet del món inferior, habitacle de Satan i les seves hosts.
Ara en Joan s’adonava de la crueltat dels grans, que sense cap mirament abocaven les pobres criatures cap a la paüra i el desesper. En el seu afany per donar resposta a les incògnites de la vida, els adults no dubtaven a inventar fantasies aterridores que, alhora, utilitzaven com a elements intimidatoris per tal de conduir les noves generacions pel camí de l’obediència i la fe cega. La por era el millor aliat del poder, i això ho sabien bé els qui durant segles i segles s’havien guanyat la vida intimidant, ja fos amb les armes, ja fos amb l’amenaça del foc etern. I així estaven tots ara. Trastocats, atemorits, plens de dubtes i angoixes, amb terribles sentiments de culpa que els paralitzaven davant les pròpies vides i els llançaven a mans dels exorcistes moderns: els psiquiatres. Des de la seva més tendra infantesa en Joan havia mamat la por i ara no se la podia treure del cos. La por el perseguia, l’assetjava, l’esperava pacient per saltar damunt seu a la més mínima oportunitat. Però ell ja no era un nen, feia temps que ho havia deixat de ser; era un home fet, amb una família, que ja no s’espantava amb contes de bruixes. Què passava, doncs?
Per un moment en Joan va tenir la sensació que aquella situació ja l’havia viscuda abans. No sabia ni a on, ni quan, però tot li resultava vagament conegut. El bar, el cambrer, els clients, i ell, aterrit, amb un cubalibre a la mà i preguntant-se què coi havia de fer amb la seva vida. Era un d’aquells records relictes que hi ha qui s’entesta a assegurar que provenen d’una existència anterior. «Aleshores, devia ser una existència tan fotuda com la que duc ara», va pensar. Si això fos cert, què havia fet en aquella altra existència per solucionar els seus problemes? Quin camí havia pres per sortir-se’n, de tot aquell mar de confusions on es trobava? Se n’havia sortit? És que hi havia alguna sortida? Assoliria en algun moment la pau interior? Arribaria a estar satisfet de la seva vida alguna vegada? Aquelles eren preguntes clau a les quals pensava que ja feia temps que havia donat una resposta i que ara s’adonava que no, que encara continuaven turmentant-lo, com els botxins a la pobre santa Eulàlia. Tanmateix la santa havia resistit convençuda de guanyar-se el cel; però ell, que no en tenia cap, de cel en què creure, podria resistir? No ho sabia, ni... ¡...! Va ser com una llambregada, un cop d’intuïció, un llampec de lucidesa, o com es vulgui dir; el cas és que, per un moment, en Joan va veure clar que el que havia de fer era posar-se en acció. Va ser una sensació gairebé imperceptible, però que el va alertar. Havia de canviar coses; per continuar, havia de canviar coses en la seva vida. Per abandonar definitivament el pou negre havia de trobar quelcom que justifiqués la seva existència. La religió no li servia, almenys aquella religió estandarditzada i plena de convencionalismes; la família tampoc, la tenia i no sabia què fer-ne; vendre calces l’humiliava un dia darrera l’altre. Havia de trobar alguna cosa a la qual es pogués lliurar amb convenciment. Pel cap li va passar fer-se d’Amnistia Internacional, de Greenpeace, o de Metges sense Fronteres. D’acord, necessitava una nova fe. Però un home tan desencisat com ell, tan abatut, tan afeblit, d’on treia l’energia suficient per creure en res? I llavors la llambregada i la seva espurna d’esperança es van diluir.
En Joan es va trobar assegut davant la taula d’un bar amb un got mig buit a la mà i desconfiant que la feina que li pogués oferir l’Albert Riu fos realment el que necessitava. Al cap i a la fi es tractava també de vendre. Ell necessitava un compromís més profund, més essencial, ho acabava de veure clar. Però, quin? Ah!, si ho sabés, tot estaria solucionat.
Es va acabar el cubalibre i va deixar l’import damunt la taula. En alçar-se, va ensopegar amb la maleta de mostres i va estar a punt de caure. S’havia oblidat completament que la tenia al costat. Aquest petit incident el va reincorporar a la realitat i en Joan va tornar a empal·lidir. El cambrer el va veure trontollar i va desitjar que anés de cul per terra. Però no va poder tenir el gust. En Joan es va ajupir i va agafar la maleta. «Les coses no s’arreglen amb un cubalibre», va pensar el cambrer, després de fitar el rostre cendrós d’aquell client esquerp. I el va mirar mentre sortia, cap cot i insegur, arrossegant aquella maleta que semblava pesar-li tant com la vida.
Enllaços de compra de l'edició digital
Amazon (format MOVI per a Kindle)
La Casa del Libro (format EPUB)