La mort el passat 14 de maig de l’escriptor i periodista nord-americà Tom Wolfe (Richmond, 1930 – Nova York, 2018) em va crear la mala consciència de no haver llegit res d’un home que havia renovat el periodisme incorporant-hi tècniques literàries i que amb La foguera de les vanitats, la seva primera novel·la, va obtenir un èxit extraordinari. I possiblement va ser això, el gran èxit que va tenir la novel·la, la seva condició de best-seller, el que en el seu moment me la ve fer mirar amb malfiança i la bandegés per dedicar-me a altres lectures. Però em vaig equivocar.
Pocs dies després de la mort de Tom Wolfe vaig anar a Mallorca amb una novel·la a la maleta que vaig abandonar a la pàgina 145 en comprovar que, tret de l’arrencada, no em despertava cap mena de curiositat. La història havia derivat cap a una monòtona presentació de personatges, tots membres de la mateixa família, tants, que, a un terç del relat, ja no sabia qui era qui. (Segurament, conscient d’això, l’autor, o potser l’editor, situa un arbre genealògic a la l’inici del llibre). Total, que em vaig quedar sense lectura i amb tot una setmana plujosa per davant. I vaig començar a remenar la biblioteca de la Isabel per mirar de trobar alguna cosa que em temptés. Llavors em vaig topar amb La foguera de les vanitats. I vaig pensar que havia arribat el moment de llegir-la o, si més no, d’intentar-ho.
Des de les primeres pàgines ja em vaig adonar que el prejudici amb el que havia rebut la novel·la feia trenta anys havia estat una greu equivocació —com solen ser-ho tots el prejudicis— i que Tom Wolfe no era un simple escriptor de best-sellers, sinó un bon escriptor que havia tingut l’encert d’escriure una novel·la capaç de satisfer el gran públic, la crítica i els que tenim prejudicis estúpids. Perquè així és com em vaig considerar durant l’apassionant lectura de la novel·la, com un estúpid que, dut per un judici de valor sense fonament, s’havia perdut el plaer de descobrir una obra excel·lent en el moment que tocava. I és que La foguera de les vanitats és una novel·la que conjuga magistralment el retrat social, la sàtira i la intriga, i tot exposat d’una manera detallada i directa, amb una prosa rica i precisa, acolorida i plena de vigor. Una representació implacable de la societat novaiorquesa dels anys vuitanta del segle passat. Sens dubte, una obra mestra de la novel·lística contemporània. Ah, que beneit, que beneit he estat! I en un intent de demanar excuses pòstumes al senyor Wolfe i de remeiar el meu error del passat, acabat el llibre, em vaig posar a buscar què més li podia llegir.
L’obra de Tom Wolfe es compon d’una dotzena d’assaigs on reflexiona sobre la societat del seu moment i el periodisme, i quatre novel·les, totes quatre traduïdes al català: La foguera de les vanitats (The Bonfaire of de Vanities, 1987), Tot un home (A man in Full, 1998), Sóc la Charlotte Simmons (I Am Charlotte Simmons, 2004) i Bloody Miami (Back to Blood, 2009). De moment, ja tinc Sóc la Charlotte Simmons a casa, i si no fos perquè demà passat me’n vaig a Noruega i, després, a Mallorca, ja hauria demanat les altres tres, inclosa La foguera de les vanitats, que ja he llegit, però que he de tornar.
L’any 1989, Brian de Palma va dirigir l’adaptació cinematogràfica de La foguera de les vanitats. La pel·lícula, interpretada per Tom Hanks, Bruce Willis i Melanie Griffith en els papers principals, es va estrenar l’any següent, però sense l’èxit de la novel·la. Aleshores tampoc no la vaig veure. Miraré de trobar-la; sento curiositat per veure com ha estat adaptada.