Dijous de la setmana passada Televisió de Catalunya va emetre pel Canal 33 el documental Àngels a Berlín, dirigit per Ferran Llagostera i produït per Maragda Mediàtica ―Alfonsi Vega i Jaume Puig. No el vaig poder veure perquè era a Mallorca, i a Mallorca ja no es veu el Canal 33. (Una més de les estratègies de l’actual del govern de l’estat espanyol ―amb el beneplàcit del govern balear― dirigides a debilitar el català en el seu àmbit territorial.) I malgrat que havia assistit a la seva estrena a CaixaForum deu fer cosa d’un any i mig, l’he volgut tornar a veure a través del portal “TV3 a la carta”.
Àngels a Berlín ens presenta l’Orquestra de la Bona Sort i relata la seva experiència d’anar a tocar a Berlín. I què té això d’interessant?, us preguntareu. Segurament no gaire des del punt de vista de la normalitat, però sí que ens aporta molt quan al coneixement i en la consideració d’una “anormalitat” tan estigmatitzada com és la malaltia mental.
L’Orquestra de la Bona Sort la integren un grup de persones diagnosticades com a malalts mentals que han trobat en la música un camí d’integració, de participació social i de realització personal. Sota la direcció del músic i terapeuta José Manuel Pagán aquestes persones afronten les seves limitacions i ofereixen al públic el millor d’ells mateixos a través de la catarsi musical. No són bons instrumentistes, ni canten bé, ni tenen un repertori original, però són entranyables. El documental ens aproxima a ells, a la seva malaltia i a la seva il·lusió, i ens ofereix la possibilitat de revisar la nostra pròpia actitud respecte d’aquestes persones que, des de la indiferència de la salut, massa sovint marginem i oblidem.
L’he volgut tornar a mirar per recordar-lo abans d’escriure aquesta nota i també per evocar la intensitat del moment que vaig viure durant l’actuació en directe de l’orquestra el dia de l’estrena. Aquell capvespre, a la sala de l’auditori, mentre tocaven, vaig tenir un d’aquests estranys moments en els quals et desprens del teu jo individual i et lliures a un jo col·lectiu, d’espècie, que t'agermana als altres i et fa partícip dels seus conflictes. I en una mena de comunió que em va omplir de tristesa per tot el seu sofriment, vaig sentir que em purificava i em feia millor. Gairebé podríem dir que vaig viure una experiència d’exaltació mística, però no a través de l’amor a Déu, sinó a través de l’intens afecte i tendresa que vaig sentir per aquelles persones que, des de la seva espontaneïtat innocent, m’oferien la seva alegria. Dubto que els pugui oblidar.
Si teniu curiositat i voleu veure el documental, us paso l'enllaç de "TV3 a la carta": Àngels a Berlín
(Fotos cedides per Ferran Llagostera)