Avui he acabat de llegir Si una nit d’hivern un viatger, d’Italo Calvino, i immediatament l’he tornat a començar segur que de la relectura en trauria una experiència nova, tan viva com la que he tingut llegint-lo per primera vegada o, potser, fins i tot més viva i intensa, perquè ara no hi ha el factor desconcert que em va envair al principi, quan no sabia cap on em conduïa una història que s’interrompia amb més històries que mai no acabaven. I és que aquest és l’argument de la novel·la, les vicissituds d’un Lector i una Lectora que veuen interrompuda contínuament la lectura de les novel·les que cauen a les seves mans tot buscant la continuació de la primera. Durant tot aquest periple anguniós, el Lector se sent cada vegada més atret per la Lectora, que es manifesta receptiva al seu afecte però sense un compromís explícit. Distant i inabastable, la Lectora apareix i desapareix de la vida del Lector, que ja no sap si el que busca és satisfer la seva curiositat o la de la Lectora, pensant que amb el seu esforç i constància en la persecució de la continuació de la novel·la inacabada podrà aconseguir el seu amor.
Sorprenent, original, brillant, intel·ligent, intrigant...; tot això i més m’ha semblat aquesta obra que Italo Calvino va escriure l’any 1979, en el marc de l’anomenada ‘etapa combinatòria’ i que va ser molt ben acollida a Itàlia i als Estats Units, on se la va considerar una mostra excel·lent de literatura postmoderna i del que s’ha vingut a denominar metanovel·la, una novel·la que s’articula al voltant de la reflexió sobre la pròpia naturalesa de la novel·la. En les pàgines de Si una nit d’hivern un viatger són exposades totes les possibles relacions de la novel·la amb els seus lectors, la seva incapacitat per reflectir una realitat objectiva, però alhora la facultat de suscitar múltiples interpretacions, totes vàlides i reals, a través de la lectura de cada lector.
Plena de reflexions al voltant del fet de narrar i de llegir, és natural que, com a persona interessada en la narració i la lectura, m’entusiasmi. Però el meu entusiasme no se centra tant en la reflexió en si mateixa, com en l’originalitat del marc en el qual es produeix. Calvino no exposa els seus pensaments sobre la creació novel·lística amb un llibre d’assaig, ni amb un diari personal ple d’anotacions sobre el fet d’escriure com fa en seu amic Cesare Pavese, ni a través d’epístoles a col·legues com han fet tants d’altres, Hermann Hesse i Thomas Mann, per exemple, sinó que ho fa mitjançant una novel·la que atrapa el lector precisament perquè comença i no continua, i aquest fet es repeteix fins a deu vegades, com en un joc de nines russes. I totes aquestes històries apuntades van creant en el lector real el mateix grau d’intriga que crea en els lectors de ficció i que els fa anar d’un lloc a l’altre buscant la continuació de les lectures interrompudes, enmig d’una absurda maquinació de falsificacions, orquestrada per l’enigmàtic Ermes Marana, amb qui la Lectora ha mantingut en el passat una relació indeterminada.
Si una nit d’hivern un viatger ve a ser un joc provocador que l’autor fa servir d’excusa per reflexionar sobre les múltiples lectures del fet de novelar. Calvino diu de la seva obra: « És una novel·la sobre el plaer de llegir novel·les; el protagonista és el Lector, que intenta llegir un llibre deu vegades y que, per causes diverses, alienes a la seva voluntat, no pot acabar mai de llegir. Així és que vaig haver d’escriure el començament de deu novel·les de deu autors imaginaris, tots d’alguna manera diferents de mi i diferents entre si.»