L’estiu és temps de viatges. De fet, jo n’acabo de fer un. Pel nord d’Itàlia; de l’aeroport de Malpensa (Milà) al llac de Como, després als Dolomites de Brenta i tornada pel llac de Garda, amb un matí a Verona. Deu dies trepidants, de recorreguts en cotxe i a peu admirant paisatges, monuments i curiositats locals. Quan finalment tornava cap a Barcelona extenuat, en un vol d’easyJet, en un descans de la lectura se’m va acudir pensar per què viatgem, per què ens sotmetem voluntàriament a les incomoditats i els nervis que implica un viatge per un territori desconegut, arrossegant l’equipatge d’un hotel a un altre i lliurant-te a una mena de cursa contra el temps per mirar de complir els objectius que prèviament has establert. Almenys, així és com viatgem la Isabel i jo. I la veritat és que voldria viatjar d’una altra manera, amb més pausa, sense precipitació, gaudint dels llocs que val la pena de gaudir; però no ho aconsegueixo. El model de viatge exploratori de la Isabel s’acaba imposant i passem com llampecs per una pila de llocs, que fotografio de totes bandes per fixar-los en la memòria de la targeta electrònica i, després, a casa, amb calma, recordar-los. He de confessar que sovint gaudeixo més de la rememoració que del viatge en si mateix.
Diuen que viatjar és bo per superar conflictes personals i estadis depressius, que l’obligació d’adaptar-te a una vida sense rutines, on has de resoldre les necessitats de subsistència més elementals, fa oblidar els problemes i et proporciona distracció a l’haver-te d’enfrontar a situacions noves i a fer noves coneixences. I segurament és cert. A mi mateix, quan vivia amb dificultat el final de l’adolescència, la idea de viatjar i descobrir el món m’omplia d’il·lusió i esperança. I de fet, més endavant, sempre que tornava d’un viatge ho feia més asserenat, amb una visió més àmplia de les coses que m’ajudava a comprendre aquest exercici dificultós de viure ―almenys per a mi ho va ser durant uns quants anys, de dificultós, fins que no vaig descobrir que per viure sent qui era em calia tenir un objectiu personal, una meta a la qual dirigir les meves passes amb convicció, que no en tenia prou amb la trilogia: feina, dona i fills. I vaig escollir la creació com a objectiu. Hauria pogut escollir la ciència, o la política, o els negocis... Però em vaig decidir per la creació, i en concret, la creació literària. D’aleshores ençà, escriure ha estat el meu bot salvavides, sempre hi he trobat refugi i, alhora, ha estat un repte permanent. I, quan finalment, després de vèncer escrúpols i complexos, ho vaig fer de forma professional, vaig sentir que em consolidava, que quallava.
Ara ―segurament són els anys―, ja no visc el viatge com una experiència enriquidora, sinó més aviat com una molèstia. L’escriptura ―la meva com a acte; la dels altres com a goig― m’ha omplert la vida de sentit ―de vegades forçant-la a fer-ho, també es veritat, insistint en l’obsessió, sublimant-la― i no em cal fugir de la quotidianitat ni buscar aventures substitutòries que em proporcionin noves emocions. Per això ofereixo resistència a les propostes de viatges que la Isabel em fa i que ha de vèncer per dur-ne a terme alguna, com aquest viatge a Itàlia. I em sap greu actuar com un torracollons; no s’ho mereix. Però temo que si no ho fes, amb la seva addicció al moviment i la gran quantitat d’ofertes de les companyies low cost que hi ha, em podria trobar passant un cap de setmana al mes a qualsevol part del món com un multimilionari ociós. I no sóc multimilionari ni m’agrada estar ociós.