Són les vuit i quart del matí i com cada dia m’assec davant de l’ordinador. Això no vol dir que cada dia escrigui. A través de l’ordinador faig altres coses, com llegir el diari, gestions administratives, contestar el correu i perdre el temps. Avui, però, m’he posat a escriure aquesta nota.
Darrerament dormo poc, però sense angoixa, més aviat excitat, lluminós, és com si l’energia, el desig de creació no em deixés dormir. Aquesta nit m’he despertat a les quatre de la matinada per anotar frases que se m’encenien al cervell com bombetes després d’un procés enigmàtic que es produeix en l’entreson. Això em passa sovint, però la majoria de les vegades el risc a desvetllar-me em fa romandre al llit i pensar que al matí, quan em llevi, les recordaré. Però no, normalment al matí no les recordo.
La frase d’avui era: “L’artista, més que ningú, viu amb una necessitat permanent d’autoafirmació.” He apagat el llum i al cap de pocs minuts l’he hagut de tornar a obrir per anotar una variació sobre el mateix tema: “L’ego de l’artista és tan gran que desborda els límits del seu cos i s’estén més enllà a través de la seva obra.”
Reflexionant sobre les frases d’aquesta nit i aplicant-me-les a mi mateix com a escriptor me n’adono que visc en la contradicció personal de no voler significar-me i, alhora, voler-ho. M’explicaré. No m’agrada exhibir-me, ni ser el centre d’atenció en reunions de més de quatre persones, normalment participo poc en els debats i mantinc un perfil baix, i com a culminació d’aquesta actitud, sento un rebuig instintiu cap als comportaments narcisistes i l’afany de protagonisme fins al punt de la irritació. Però, per altra banda, anhelo l’èxit i el reconeixement de la meva obra, arribar a un públic ampli i rabejar-me en els elogis. No és una contradicció?
Em moc permanentment entre la voluntat de discreció i la de notorietat, és com si fos dues persones diferents alhora que lluiten entre elles per prendre possessió del meu ésser. I jo assisteixo a la lluita amb un cert desconcert anhelant una o altra cosa segons el moment i la circumstància. I tot i que procuro gestionar bé aquesta pugna, hi ha moments que no puc evitar sentir-me incòmode pensant que visc sota una identitat falsa, que sóc i no sóc alhora, que aspiro a ser qui no sóc i que en realitat sóc algú que no vull ésser. O sí que ho vull i com no puc ser-ho, busco consol en qui no sóc. Ho enteneu? No? No m’estranya, jo tampoc.
Però crec que el que em passa es pot explicar situant-nos dins dels termes de les frases d’aquesta nit. Sí, visc amb la necessitat d’autoafirmació perquè em moc dins del dubte. Qualsevol creador es mou dins del dubte respecte del valor de la seva obra, que ve a ser una projecció d’ell mateix. I si l’obra es qüestiona, es qüestiona l’autor, la seva naturalesa, el sentit de la seva existència. Davant d’això, no es gens estrany que hi hagi tants artistes que se suïciden de forma directa o indirecta. És angoixant viure permanentment en el dubte, desconfiant del valor del que fas i necessitant la mirada de l’altre i el seu reconeixement per saber que has fet alguna cosa que val la pena, que la teva vida té un sentit i que no vius en fals, al capdamunt d’una estructura de sorra, que has aixecat creient que era ciment armat.
Segurament tot això em ve al cap perquè m’inquieta la imminent aparició d’Atlàntic, la novel·la finalista del premi Nèstor Luján 2020 i que publica Columna Edicions. Torno a estar davant la tessitura de posar-se en qüestió la meva feina d’escriptor, que és el que em significa i que m’ha permès superar moments difícils de la meva vida, on els fronts de batalla han estat múltiples, la majoria sota el mateix epígraf: la relació amb els altres. En sortiré ben parat d’aquest nou judici? No puc evitar preguntar-m’ho.