Fa un parell de setmanes el meus amics van abusar de la meva confiança. En qüestions de muntanya em poso sempre a les seves mans perquè tenen més experiència que jo. Molt poques vegades sóc qui tria l’itinerari i, quan ho faig, és per fer propostes mesurades, que sempre em fan pensar si no els semblaran poc i es quedaran amb gana. Perquè en Natxo i en Fèlix són dos golafres de la muntanya; per a ells mai n’hi ha prou. Sovint surten tots dos sols i quan m’expliquen el que han fet, sento enveja, però alhora celebro la meva prudència de no haver-los acompanyat. Si alguna cosa t’ensenya l’edat és a reconèixer els teus límits i a acceptar-los. Però aquesta vegada em vaig deixar entabanar pels seus cants de sirena i em van embarcar en una caminada de gairebé vuit hores, durant la qual vam pujar i baixar 1.400 m.
La broma va consistir en anar de Camprodon a Sant Joan de les Abadesses per la carena de la serra Cavallera.
Vam sortir a les 6 h de Barcelona, vam arribar a Camprodon a les 7,45 h i a les 7,55 h començàvem a caminar per anar a buscar el sender PR C-190, que s’inicia en el revolt del carrer de Joan Manén, molt a prop de l’aparcament del Parc Mas Ventós, on vam deixar el cotxe. L’itinerari és fàcil de seguir, perquè un cop s’agafa el PR ja no es deixa fins que s’arriba a la portella d’Ogassa, que comences a baixar. Tan sols hi ha un moment de dubte quan, a cosa d’un quilòmetre de l’inici, trobes a l’esquerra els senyals del PR C-189, que discorre pel faldar de la muntanya. Uns 300 m més endavant, al collet del Graner, es troben les marques del Meridià Verd, una ruta que va des de Dunkerque, al mar del Nord, fins a la platja d’Ocata, al Masnou. Aquesta ruta respon a una d’aquestes iniciatives exòtiques que commemoren esdeveniments importants: en aquest cas es tracta de seguir a peu l’arc del meridià 2° 20' 14,025" E, que a finals dels segle XVIII va servir per establir la longitud del metro.
Nosaltres deixem a dreta i esquerra els senyals verds de la ruta meridiana i continuem pujant. La sendera circula ben bé pel llom de la muntanya entre roures i pins fins arribar a dalt de tot, on els arbres desapareixen i caminem sobre una catifa d’herba resseca, cremada pel fred, que a la primavera rebrotarà i pintarà de verd aquesta alineació dilatada de cims, a 2.000 metres d’alçada, paradís de les vaques. Quan aflora la roca, es tracta de gresos vermellosos i calcàries del Paleozoic, que s’han encavalcat sobre els materials més recents de la vall del Ter.
La carena és una mena de muntanya russa, puja i baixa contínuament, i malgrat que la vista és magnífica tant cap al sud com cap al nord, me n’atipo, de pujar. A més, tenim a sobre una nuvolada que havia de passar durant la nit, però que ha optat per quedar-se, i la llum esmortida que filtra no contribueix gens ni mica a alegrar un paisatge hivernal de colors apagats. Miro per la pantalla de la càmera i tot em sembla opac i sense relleu, tan sols el perfil de les muntanyes contra el cel m’anima a disparar. Ens aturem i ens entretenim en identificar siluetes: Puig Estela, Milany i Bellmunt, les Guilleries, el Montseny, Montserrat... Això cap al sud; cap al nord, la gran muralla del Pirineu axial amb la mola del Canigó. Gairebé no hi ha neu. Seran així de càlids, els hiverns, a partir d’ara? Ens ho preguntem tots tres.
Trobem un vèrtex geodèsic i ens situem sobre el mapa. Som al Serrat dels Evangelis (1.894 m). Continuem, baixem una mica i pugem a la Pedra dels Tres Bisbats (1.899 m). Suposem que el nom té alguna relació amb els límits dels bisbats i que aquí deuen convergir els de Solsona, Vic i Urgell. Descendim al coll de Pal (1.779 m), que es deu dir així perquè arribats a baix ve el pal de tornar a pujar fins a 2.013 m, que és l’alçada del Puig Estela. Aquest cim és la cota màxima de la serra Cavallera. L’assolim i seguim endavant; pugem i baixem un parell de vegades més i ens situem a la Portella d’Ogassa (1.792 m), a un tir de pedra del Taga (2.038 m). Aquí abandonem el PR C-190, que continua fins a Ribes de Freser, i comencem el descens cap a Sant Joan de les Abadesses.
El més natural hauria estat seguir l'itinerari senyalitzat que du a Ogassa i que, abans d’arribar-hi, enllaça amb el camí vell de Sant Joan, però com s’havien de fer dos kilòmetres per carretera asfaltada i en Natxo és al·lèrgic a l’asfalt, a l’altura del mas Bassaganya ens embranquem per una sèrie de pistes i senderes que ens condueixen fins a unes feixes de prat on perdem el camí que havíem de seguir. Abans, però, ens hem aturat a dinar; i no de qualsevol manera: hem encès foc, en Natxo ha tret les graelles de la motxilla i hem torrat salsitxes i bistecs. Total, que ara són les 16,30 h, portem set hores caminant, l’autobús de línia que ens ha de dur de Sant Joan a Camprodon passa d’aquí a una hora i no sabem on som. Els maleeixo i em maleeixo per seguir-los. Però com ja hi som ficats i ens n’hem de sortir, després d’uns quants dubtes, tirem endavant seguint el nostre instint cap a un coll que veiem més avall. I l’encertem. Al cap d’una estona de caminar entre la brolla per corriols de bestiar, topem amb unes traces de bicicleta que tiren avall pel dret i les seguim. Les traces ens duen fins al Collet del Vent, que era on havíem d’anar a parar. I a partir d’aquí, tranquils quan al desenllaç de l’aventura, ens posem a trotar per mirar d’arribar a temps per agafar l’autobús.
I ho aconseguim. A les 17,25 h arribem esbufegant a la parada i cinc minuts més tard, puntual com un rellotge suís, passa l’autobús. Viatgem tot sols i, relaxats en els seients, fem broma i riem tot celebrant la sort que hem tingut. Són bons moments, que compensen de l’esforç realitzat. A Camprodon ens prenem una cervesa ―jo un te, que fa uns dies que no estic bé de l’estómac― i tornem.