Notícia de Son Bauló (2)

Ja és primavera

Finalment ha plogut. Ja tocava. Segons en Miquel, l'amic pagès, ha estat l’hivern més càlid i sec en molts anys a Mallorca. Recordo que pels vols de Cap d’Any dinàvem al porxo, com a ple estiu, i jo feinejava pel camp en mànigues de camisa. Els ametllers van avançar la floració i a principi de febrer n’hi havia que ja tenien ametllons. Ara ja en tenen tots. L’herba també ha acusat la sequera i no ha assolit ni la superfície ni el volum d’altres anys. Això m’ha estalviat feina, però, en contrapartida, hem hagut de regar l’hort, cosa que, a l’hivern, no havíem fet mai.

Aquest any, l’hort d’hivern ha consistit en faves, tirabecs, pèsols i porros; quatre hortalisses que no es mengen els caragols. Perquè el primer any que en vam fer i hi vam plantar de tot –cols, bledes, espinacs, bròquils, enciams...–, els caragols van fer un festí. A les faveres, la sequera les ha afectat força i, malgrat regar-les, no han crescut gaire i estan donant poc fruit. En canvi els tirabecs –pèsols caputxins, en diu la meva mare–, menys exigents, estan produint una barbaritat. Una cosa va per l’altra.

Els tarongers han començat la floració, i també els fruiters més tardans; els primerencs ho van fer entre finals de febrer i principi de març i ara ja tenen fulles i apunten els fruits. Al jardí, són els bulbs i les magarides els que ja estan en flor; el geranis tot just començen una floració que s'allargarà fins a l'estiu. 

Però el signe més clar que ha arribat la primavera és que les ovelles que en Miquel deixa a Son Bauló estan parint. El primer dia de ser aquí només vam veure un xai; ha passat una setmana i ja en són sis, els que furguen en el ventre de les mares per enganxar-se als mugrons. Els seus bels, aguts i trencats, semblen plors de criatura.

Per Nadal vam podar les figueres en un intent de revifar-les ―l’estiu passat feia pena mirar-les de tan despullades de fulles com estaven. Aquests dies, les branques que vam deixar comencen a treure borrons i han rebrotat per uns quants llocs. A veure si hi ha sort. Tanmateix, faré uns quants planters de figuera per si de cas. La Xisca em va dir com fer-ho. S’agafa una branca tendre amb dos o tres ulls i es planta cap per avall; és a dir, s’enterra per la part dels borrons. No ho hauria dit mai. Ho provaré.

A començament de febrer vaig fer planters de rosers i de geranis, i han agafat tots. Ara, si no vull que s’assequin quan comenci a fer calor, em toca trobar-los un lloc al jardí i trasplantar-los, o passar-los a un test amb més terra, que retingui més la humitat. 

També, aquests dies hem hagut de combatre una invasió de puces causada per uns fems que ens ha dut en Miquel per abonar l’hort i que m’ha fet pensar en Santa Eulàlia i els seus tretze martiris. Un d’aquests va consistir en tancar-la en una cort de porcs plena de puces. Pobre santa! Ara comprenc com devia patir, devorada per aquests paràsits afamats sang.

(Aquesta nota la vaig escriure a Son Bauló però la publico a Barcelona perquè la guerra contra les puces ha estat curta però intensa i no m'ha donat temps d'arribar-me a la biblioteca de Can Picafort per penjar-la. Crec que en aquests darrers dies m'he abaixat i pujat els pantalons i m'he tret i posat els mitjons tantes vegades com ho dec fer en tot un any. I és que després del primer atac, que ens va deixar a la Isabel i mi plens de butllofes com si tinguéssim la varola, la nostra sensibilitat i aprensió es va disparar i a la mínima sensació de pessigolleig ens exploràvem minuciosament peus, cames i roba. Ha estat una veritable batalla que gràcies a la química i a una higiene extrema ―en tres dies hem posat nou rentadores, hem passat l'aspirador i fregat el terra cada matí i ens hem dutxat migdia i vespre― hem pogut guanyar.)