No, no és que l’artista Joan Bennàssar (Pollença, 1950) tingui un harem; les dones a les quals em refereixo són de ciment i han sortit de les seves mans; són les escultures que hi ha al llarg del litoral rocallós de Can Picafort, des de la plaça Cervantes fins a la platja de Son Bauló, i que constitueixen les peces de l’exposició Ports d’alga marina.
Aquesta exposició, inaugurada el juliol de l’any passat amb la intenció de retirar-la el mes d’octubre, s’ha allargat fins enguany i les dones d’en Bennàssar s’han convertit en un element familiar del paisatge picafortí. Situades en quatre enclavaments diferents, formant grups que l’artista titula El desig, El ritual, El tresor i La ferida, les dones d’en Bennàsser conviuen amb el dia a dia d’aquesta localitat turística de la badia d’Alcúdia. Al matí, les figures femenines prenen el sol juntament amb els banyistes, tot i que elles, donada la seva sòlida fixació a les roques, no es poden banyar i han d’esperar, per refrescar-se, que entri la tramuntana i les ruixin les onades. Al capvespre, a l’hora màgica de la caiguda del sol, és quan les dones d’en Bennàssar són més aclamades; és el moment que els turistes, en pantalons curts i samarretes, ells, i amb vestidets de tirants, elles, passegen al llarg del carrer de Marina i no poden resistir la temptació d’acostar-se a les escultures i fotografiar-s’hi.
I és que les dones d’en Bennàssar no deixen indiferent ningú; podran agradar més o menys, però es fan mirar. Representades en cos sencer, mig cos o simplement el cap, clavades a les roques a ran d’aigua, són d’un primitivisme tosc, d’un hieratisme primordial, d’una força primigènia. De formes sòlides, encarades a mar la majoria, com desafiant-ne la bravura, desprenen un vigor i una energia ancestrals. Lleument policromades algunes, amb recobriments matèrics que emmascaren el seu bressol a la formigonera, les escultures d’en Bennàssar et remeten a les cultures de l’Àfrica negra o a la de l’illa de Pasqua, als orígens de l’art, quan era l’expressió màgica d’unes societats primitives, que a través de figures i dibuixos reclamaven la fertilitat, la pluja o l’eternitat.
A mi personalment n’hi ha que m’agraden; em suggereixen mons reculats fascinants i la seva inclusió en el paisatge resulta encertada, hi encaixen bé; d’altres, en canvi, no m’agraden tant, trobo que es perden entre les roques i es confonen en l’espai sense aportar-hi res. Però això és natural quan l’obra de l’artista es resol en l’amplitud de formes i formats amb què ho fa l’obra d’en Joan Bennàssar. Entre els picafortins la presència de les escultures també ha despertat polèmica; n’hi ha que les toleren, troben que animen el passeig marítim i els fan companyia durant la caminada de cada horabaixa, quan el sol s’ha post i l’embat refresca; d’altres hi veuen una alteració del paisatge natural lamentable; i també n’hi ha que les troben fantàstiques i que els doldrà que les retirin. Com ja he dit abans, ningú és indiferent davant les dones d’en Bennàssar.
Agradin més o menys, el que sí que és ver és l’encert de l’artista i de les autoritats municipals en allargar la durada de l’exposició un estiu més, perquè de ben segur que a hores d’ara, les dones d’en Bennàssar i Can Picafort s’han fent presents arreu del món a través dels milers i milers de wassaps que els turistes han enviat a amics i familiars per il·lustrar la seva estada a Mallorca.
