La lectura de Sol a Berlín (nota 13-12-2014) i el descobriment de la figura de Hans Fallada i la seva personal forma de pintar la societat berlinesa durant el període nazi, m’han fet insistir en l’exploració de la seva obra. Aquesta vegada he escollit I ara què, homenet?, el gran èxit internacional de Fallada i la novel·la que el consolida com a escriptor.
I ara què, homenet? (Kleiner Mann ― Was nun?) va ser escrita l’any 1931 i publicada l’any següent per l’editor Ernts Rowohlt, que havia confiat en el jove Rudolf Ditzen ―veritable nom de Hans Fallada― des dels seus inicis literaris l’any 1920. A la contracoberta de l’edició catalana de Edicions de 1984, ens informen que durant el primer any de publicació se’n van fer 45 reimpressions i, posteriorment, va ser traduïda a més de vint llengües. Tot un esdeveniment editorial propi dels best-sellers moderns.
Però I ara què, homenet? no té res a veure amb el que ens tenen acostumats els best-sellers. De entrada, la trama és força senzilla, sense cap element de misteri o esgarrifosament tràgic o sentimental. La novel·la és limita a descriure, en el peculiar estil de Fallada, la vida d’una parella de joves alemanys de classe humil en l’atmosfera enrarida de l’Alemanya dels anys 30. Durant aquest període, Alemanya va patir la pitjor crisi econòmica de la seva història, amb un atur que arriba al 40% i una inflació espantosa. Les causes principals de la situació foren: per una banda, les dures condicions que els aliats van imposar-li després de la Primera Guerra Mundial i, per una altra, la crisi general de 1929, que si bé va començar als Estats Units, ràpidament es va estendre a tot el món capitalista. En aquesta Alemanya empobrida, humiliada per la derrota, amb el seu teixit industrial paralitzat per la falta de capitals i amb els partits comunista i nacionalsocialista disputant-se el recolzament popular, el nen ―Johannes Pinneberg― i la xaieta ―Emma Mörschel― s’enamoren i es casen. Tots dos són molt joves, amb pocs recursos i una innocència que ratlla la beneiteria; però decidits a lluitar de valent pel fill que esperen. A partir d’aquí els seu periple vital ensopega amb la realitat d’una Alemanya miserable, egoista i sense pietat per a aquells que no tenen res a oferir tret de la seva honestedat. Una i una altra vegada el jove Pinneberg és veu obligat a manllevar feina i a suportar humiliacions que l’acaben convertint en una caricatura d’ell mateix. I una i una altra vegada la xaieta l’anima i el recompon amb la seva confiança i abnegació. Però la ploma de Fallada és implacable a l’hora d’oferir un desenllaç optimista a la trama ―la realitat no està per a vel·leïtats literàries― i, en un final d’un lirisme inesperat ―potser desesperat―, invoca l’amor com a única alternativa per a suportar la incertesa del futur.
A I ara què, homent? la visió de Fallada de la societat alemanya no adquireix la dimensió esperpèntica de Sol a Berlín, però se li acosta molt. La ironia i el sarcasme ja hi són presents, però la seva acritud no arriba fins als extrems d’aquesta altra novel·la, publicada el 1947. Considerant que entremig d’ambdues s’ha produït el triomf del nacionalsocialisme, amb tot el que això va comportar, i una segona guerra perduda per Alemanya, sembla lògic que l’accent de Fallada es fes més amarg i la seva pintura més cruel i sagnant, en correspondència a la crueltat i violència del moment que descrivia. Tanmateix, és clar que totes dues obres s’inscriuen en el corrent estètic que es va anomenar “nova objectivitat” ―Neue Sachlichkeit― i que, en el cas de Fallada, beu en les fonts del més pur expressionisme a l’hora de dibuixar ambients i personatges.