Els estrets del riu Ebrón

En el meu propòsit de correspondre a l’amable invitació de l’amic Enric amb la divulgació dels indrets més interessants del seu estimat Racó d’Ademús, avui descric la caminada que vam fer pels estrets del riu Ebrón.

L’Ebrón baixa de la serra d’Albarrasí i, després de discórrer per territori terolenc, entra al Racó d’Ademús pel terme de Castellfabib —oficialment Castielfabib—, el travessa en sentit NO-SE dibuixant una estreta franja verda de cultius d’horta i fruiters, i tot seguit entra al terme de Torre Baixa —Torrebaja— i aboca les aigües al riu Túria.  

Tot i que, com dic, bona part del curs de l’Ebrón és ademusser, precisament el recorregut que vam fer caminant arrenca del límit amb Aragó i discorre pels municipis terolencs d'El Cuervo i Tormón. I és que en aquest punt es localitza un tram de congostos espectacular, al llarg del qual el riu circula encaixat entre parets de roca verticals de tonalitats rogenques i confecciona raconades d’una gran bellesa.

L’inici oficial de la ruta és al poble d'El Cuervo, al costat del bar restaurant Los Chorros. Segons el fulletó que vaig agafar a l’oficina d’informació de Castellfabib, d’aquí al poble de Tormón, final del recorregut, hi ha 11,08 km. Però nosaltres vam tirar endavant amb el cotxe per l’estreta carretera asfaltada que s’ha de seguir al començament a la fi de reduir el recorregut uns quants kilòmetres. Al final de la carretera, que de seguida es converteix en una pista de terra que circula entre el riu i horts, hi ha una zona de pic-nic —veig que en diuen berenador del Pozo de la Olla— des d’on parteix la sendera que s’interna pels estrets i que hem de seguir.

Els àlbers i els pollancres tenen la fulla groga i ofereixen un espectacle cromàtic fantàstic que corro a fotografiar. La sendera és estreta i caminem un darrere l’altre en fila índia, jo sempre al darrere perquè m’entretinc amb la càmera contínuament. La Isabel, l’Enric i l’Anna van al seu ritme sense fer-me gaire cas, cosa que els agraeixo. Anem trobant baranes, escales, ponts de fusta, passeres i palanques que permeten fer el recorregut amb seguretat i sense un gran esforç, almenys inicialment. Perquè després dels primers sis quilòmetres, la sendera comença a pujar amb decisió, la vall s’eixampla un instant i apareixen alguns bancals. Hem deixat l’Anna i l’Enric al final del recorregut plàcid i ombrívol, i la Isabel i jo, àvids de descobriments, hem  continuat fins al pont natural de la Fonseca.

Sense deixar de pujar, hem de fer un tomb per salvar un barranc lateral i ens allunyem del riu. Després de trobar un desviament que du a Tormón per dalt la muntanya i que ens fa dubtar, tornem a acostar-nos a l’Ebrón, que s’ha tornat encaixar. Però ara la sendera circula enlairada i no veiem el fons del barranc. Una indicació que apunta cap avall condueix a sota el pont natural, però passem de llarg. Baixar a nivell del riu vol dir que després haurem de tornar a pujar i són gairebé les dues del migdia, el sol escalfa de valent i ja portem dues hores de camí.

Continuem. I ara ve quan una bufada de vent fa volar el barret a la Isabel i el situa uns quants metres avall, en el barranc. «Ostres, el barret de l’Anna!», es lamenta. (Perquè, a sobre, el barret no és seu). I em mira interrogativa. Contrariat, li recrimino dur el barret com qui du una quipà per por d’aixafar-se el pentinat i em despenjo pel pendís a recuperar-lo. Però de seguida me n’adono que el pendent és massa pronunciat i que a la mínima que em descuidi puc lliscar cap avall ves a saber fins a on. De manera que m’arrapo al terreny com una eruga i allargo el braç amb el pal de caminar cap al barret. M’estiro, m’estiro..., i finalment encerto a posar la punta del pal a l’interior del barret. Fent equilibris amb el barret a la punta del pal com un malabarista de circ repto cap amunt molt a poc a poc conscient que me la jugo. «El teu barret. I fes el favor de calar-te’l fins a les orelles», li dic mentre m’espolso.

Uns deu minuts després de l’incident del barret arribem al pont natural de la Fonseca. Però es decebedor. Com la sendera hi passa pel damunt, el pont no es veu; això sí, tens una visió excel·lent del fons del barranc en totes dues direccions. Faig un parell de fotografies i seguim endavant pel sender fins a tenir una visió del pont allunyada. Des d’aquí encara queda ben bé una hora per arribar a Tormón. Nosaltres, com hem quedat amb l’Anna i l’Enric per dinar plegats, tornem enrere. De tornada, estic temptat de baixar a veure el pont des del riu. Però ja són dos quarts de tres, ens queden ben bé tres quarts d’hora de camí i tenim gana.

Ens mengem l’amanida de cigrons que la Isabel s’ha entestat a preparar a misses dites i tornem cap a El Cuervo sense pressa, gaudint d’una segona visió dels estrets de l’Ebrón que ens delecta tant o més que la primera.