El gener passat, la mort als 91 anys del sociòleg Zygmunt Bauman va ser motiu de lamentació d’un ampli sector de la intel·lectualitat catalana i europea. Pel que vaig llegir, el seu pensament, reflectit en una vasta obra, era clau per interpretar els temps en què vivim. I, una mica avergonyit per la meva ignorància sobre una figura que semblava tan cabdal, em vaig proposar llegir-lo. Després de mirar la seva bibliografia, vaig optar per començar pel principi i el final; de manera que vaig anar a la llibreria i vaig comprar Modernidad y Holocausto (Modernity and the Holocaust, 1989), Temps líquids. Viure en una època d’incertesa (Liquid Time. Live in an Age of Incertainty, 2007) i Desconeguts a la porta de casa (Strangers at Out Door, 2015), i durant aquests mesos he anat llegint aquestes obres. Ho he fet a poc a poc, abandonant-les i tornant-les a agafar, i no perquè no m’interessessin prou, tot al contrari, perquè la seva lucidesa en l’anàlisi de la nostra societat moderna és tan descarnada, que necessitava temps per recuperar-me del desassossec que em produïa la lectura.
Quan vaig llegir La pregària de Txernòbil, d’Svetlana Aleksiévitx (nota 08/10/2016), també m’havia d’aturar, però en aquest cas era el sofriment humà, el testimoni dolorós de les víctimes de la catàstrofe el que em feia insuportable la lectura. En el cas de Bauman és diferent; no és el relat colpidor de la desgràcia individual el que m’ha fet haver prendre’m respirs, sinó la demolidora exposició de l’evolució recent de la nostra realitat col·lectiva. Pas a pas, Bauman va descrivint el panorama del present com un temps en el qual les seguretats conquerides en el passat per amplis sectors de la població es van diluint ràpidament i la precarietat va conquerint espai; la societat del benestar rebenta per les costures incapaç d’absorbir el gran volum de població sobrant com a conseqüència del model pragmàtic que imposen la modernitat i la globalització. La Humanitat ha pres el camí pervers de la rendibilitat i el guany econòmic com a valors absoluts i se n’oblida, de la cohesió social i la solidaritat; és a dir, la Humanitat ha optat per deshumanitzar-se. El resultat és una desigualtat creixent, amb els corresponents odis i enfrontaments entre els dos extrems de l’espectre humà: els rics i els marginats. La por entra a les nostres ciutats i xopa els ciutadans, que, siguin on siguin, no es veuen lliures de l’amenaça dels desesperats i els fanàtics. En aquest panorama, sotmesos al poder fàctic de les grans corporacions econòmiques, els poders polítics nacionals queden reduïts a mers gestors locals de la seguretat ciutadana i l’ordre social, i l’individu, cada vegada més aïllat i subjugat pel consumisme tecnològic, es converteix en una víctima del totalitarisme del diner.
El concepte que engloba tot aquest caos present és el d’una societat líquida, una societat que, dia a dia, va perdent els rols i les garanties que li havien proporcionat solidesa i esperança. Són mals moments per a les utopies que ens han alimentat des de la Il·lustració. Hem arribat a un punt d’inflexió i estem caient pel pendent de la incertesa, on la vida es converteix en una angoixa permanent davant la volatilitat de mercat laboral, entossudit en substituir l’home per la màquina, tot perseguint la màxima productivitat, i creant àmplies bosses de població sobrera. A més, ja no queden espais per confinar aquesta població, que, desesperada, truca a la porta de casa.
Com un bisturí esmolat, el pensament de Bauman secciona el present i ofereix a la vista, sense miraments, la infecció que ha atacat els òrgans vitals de la nostra societat i que, de moment, no dóna signes de remetre, al contrari. La societat humana està canviant d’estat; està passant del sòlid al líquid, de la relativa estabilitat a la inestabilitat creixent. La gran pregunta és: ens aturarem a temps? Sabrem reconduir la situació? O el que està passant és el trànsit cap a un estadi encara més incert i angoixant, cap a una societat gasosa, on la vida encara serà una lluita més desesperada?
Aquesta situació de desordre i confusió que percebo al meu voltant, d’inestabilitat vital, que per a molts ja és una realitat, i que m’angoixa en pensar en el futur que espera als meus néts, Bauman l’exposa punt per punt i en mostra l’origen, sense oferir cap solució. Perquè la condició humana és la que és i va per on va empesa pels vents canviants que construeixen la nostra Història. I Bauman és simplement un sociòleg, no un visionari.
Enteneu, doncs, per què m’havia d’aturar i agafar aire per continuar?