La setmana passada vaig anar a un esmorzar-col·loqui al voltant del corredor Mediterrani, al qual em va convidar el meu amic Xavier Roca. Hi assistien una pila d’alcaldes, polítics i empresaris; uns asseguts a la taula dels ponents, uns altres, a les taules immaculadament blanques i rodones del saló del l’Hotel Avenida Palace, de Barcelona. L’encontre l’havia organitzat la revista digital alcaldes.eu i va ser força interessant, però no en parlaré. De qui vull parlar és de l’amic Roca.
És un home prim, tirant a alt, de rostre allargat i expressió amable, amb un punt de dolçor. Però sobretot és un home tranquil. Bé, no sé si la processó li va per dins, però almenys no se li nota i transmet una serenitat i una placidesa que et fa grat ser al seu costat.
El vaig conèixer molt jove, amb poc més de vint anys ―potser en tenia més, però n’aparentava menys. Ell treballava a Editmedia TV, una productora de vídeo especialitzada en proporcionar notícies a les cadenes de televisió. Era la segona meitat dels anys vuitanta i el món de l’audiovisual vivia en permanent efervescència. Jo venia d’una empresa del sector que acabava de tancar i Editmedia TV em va contractar per fer un vídeo institucional per a Caixa de Barcelona, que poc després es fusionaria amb La Caixa de Pensions per constituir La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, coneguda simplement com La Caixa. Acostumat a estar envoltat de gent que vivia la professió de forma frenètica i trepidant, el ritme lent i pausat d’en Xavier em va sorprendre. I quan vam començar a treballar, el seu tracte amable i seré em va fer oblidar el temps que havia estat sota el comandament d’un gerent crispat amb tendència a la il·luminació. De seguida em vaig adonar que era reflexiu, escrupolós amb la feina, metòdic i segur, i que s’hi podia confiar tot i la seva joventut. I em vaig lliurar sense reserves i amb tots els sentits posats a organitzar la producció perquè aquell encàrrec de Caixa de Barcelona tingués la dimensió i la factura que ell li volia donar ―n’era el realitzador.
Va ser una coincidència breu, després cadascun va seguir el seu camí professional i vital. Jo vaig acabar deixant l’audiovisual, però en Xavier va continuar, va suportar amb més o menys fortuna les successives crisis que ha patit el sector i, finalment, s’ha fet un lloc en el camp de la comunicació amb dues publicacions online especialitzades en l’àmbit municipal i de l’empresa: alcaldes.eu i feedback today.net ―les enllaço amb els llocs web per si algú hi vol fer una ullada.
Vam passar molt temps sense veure’ns, però d’aquell encontre en va quedar un afecte latent que es va posar de manifest deu fer cosa d’uns tres anys, quan un amic comú, en Carles, ens va tornar a reunir juntament amb d’altres amics del món de la imatge. Des d’aleshores, cada sis o set mesos ens veiem i ens posem al corrent de les nostres vides. Ara, en Xavier Roca és un pare de família nombrosa, home d’empresa i promotor d’encontres i iniciatives que el duen a relacionar-se amb polítics i empresaris; té prou prestigi i solvència com per reunir regularment alcaldes de tot Catalunya, consellers de la Generalitat i alts càrrecs del govern i del món empresarial per debatre al voltant del municipalisme i l’art de governar; un senyor important, diríeu. Doncs sí, però no. Ho és, d’important, perquè és un bon professional, intel·ligent i treballador, que s’ha sabut situar i obtenir aquest èxit que tant compta en la nostra societat, perquè ha construït una família àmplia i se n’ocupa, perquè correspon als afectes que rep dels que l’envolten, perquè parla poc i amb mesura, perquè riu les bromes dels amics i en fa, tot i el seu posat seriós, i per algunes coses més que desconec. I no ho és, d’important, perquè simplement no se’n creu i continua manifestant-se amb la mateixa amabilitat afectuosa que quan el vaig conèixer fa gairebé trenta anys.