El Vasamuseet, o com rendibilitzar un fracàs
Del 16 al 26 de juny vaig ser a Suècia. La Isabel presentava una comunicació a un congrés de matemàtiques i jo hi vaig anar d’acompanyant. El congrés era a Skövde, una petita ciutat situada entre dos dels llacs més grans d’Europa, el Vänern i el Vättern. Abans, vam passar dos dies a Göteborg i, després, quatre a Estocolm.
Estocolm té un centre monumental que reflecteix la seva grandesa sota la dinastia Vasa i que vam recórrer a peu quan el preestiu suec, fresc i variable, ens ho permetia. I val a dir que ens ho va permetre sovint. De manera que la visita a museus, que era la carta que teníem a la màniga per als dies de pluja, es va limitar al Museu del Vasa, a l’illa de Djurgården.
La guia que teníem qualificava la visita al Vasamuseet d’imprescindible, i fidels a les seves recomanacions, el dia de Sant Joan, que s’havia llevat gris i plujós, ens hi vam dirigir. Eren dos quarts d’onze del matí —el museu obria a les deu— i a l’entrada ja hi havia una cua tremenda. Es veu que tothom havia pensat el mateix que nosaltres. Jo no m’hi volia quedar, però la Isabel va insistir; si no, què fèiem? I protegit sota el paraigües i carregat de paciència ens vam afegir a la cua. No me’n sabia avenir que les restes d’un vaixell enfonsat més de tres-cents anys enrere despertessin tant d’interès.
Per començar, em va sorprendre la capacitat del museu d’engolir gent. En a penes un quart d’hora ja érem a la taquilla i entràvem. I quan vaig ser a dins, ho vaig comprendre: l’edifici era immens, un espai ampli i penombrós, organitzat en quatre nivells al voltant d’aquella relíquia històrica, que era objecte de culte per als suecs en evocar-los el seu passat gloriós.
Però la història del Vasa no n’és gens, de gloriosa. Aquest vaixell, al qual van posar el nom de la dinastia que regia el país, va ser construït per ordres expresses del rei Gustau II Adolf amb la intenció de convertir-lo en el símbol del domini de la marina sueca al mar Bàltic. Un miler de roures van proporcionar la fusta que quatre-cents artesans entre mestres d’aixa, ferrers, calafats, pintors, escultors i velers, després de dos anys de feina, van convertir en un galió de tres pals, 69 metres d’eslora, 52 des de la punta del pal major fins a la quilla i 1.200 tones de pes. En el buc, de tres ponts, s’hi encabien 112 canons, 150 tripulants i una tropa de 300 soldats.
Doncs bé, aquest colós, capaç de desplegar 1.275 m² de velam, va ser avarat el 10 d’agost de 1628 a la badia d’Estocolm i després de navegar a empentes i rodolons durant vint minuts es va escorar, va començar a embarcar aigua per les troneres del pont baix i es va enfonsar en un tres i no res. Les autoritats i els estocolmesos que havien acudit a presenciar el gran esdeveniment no s’ho podien creure. I el rei Gustau II Adolf, que esperava la gran nau al camp de batalla per intimidar els seus enemics polonesos, quan va saber la notícia, s’estirava els cabells; en lloc de tremolar de por, el polonesos es petarien de riure.
Ara el Vasa, recuperat de sota les aigües del port d’Estocolm el 1961 i minuciosament restaurat i contextualitzada la seva història lamentable, s’ha convertit en un espectacle exitós, que atrau centenars de milers de visitants cada any, entre els quals cal comptar la Isabel i jo en aquest de 2017. I la veritat, malgrat que contat d’aquesta manera no sembla que la visita prometi gaire, tot l’esforç museístic que hi ha al voltant d’aquella pífia formidable és impressionant, i quan entres allà dins, després de l’impacte de la visió d’aquell artefacte de fusta gegantí, que en la semi-obscuritat se t’imposa com l’aparició d’un fantasma, et submergeixes en el seu passat i el temps transcorre sense a penes adonar-te’n.
(Foto 4. Com amb la meva petita càmera no vaig poder obtenir una imatge prou descriptiva del Vasa a l'interior del museu, he optat per publicar una de les postals que es poden trobrar a la botiga de souvenirs.)