Va de cine

Aquests darrers dies la Isabel ha estat a Barcelona i hem anat dues vegades al cinema. Venia amb la curolla —bonica paraula que he après d’ella— de veure Roma, d’Alfonso Cuarón, i quan la Isabel té una curolla ja no hi ha res més a dir. L’altra, La favorita, de Yorgos Lanthimos, la va escollir davant la falta d’unanimitat entre les seves amistats a l’hora de valorar-la, i, malgrat les meves reticències després d’haver passat per la mala experiència de Langosta (The Lobster, 2015), no m’hi vaig oposar. La veritat és que també m’intrigaven unes opinions tan contràries.

Roma (2018) és un relat íntim, basat en els records d’infant del director, que gira al voltant d’una família de classe mitjana mexicana que viu a la Colonia Roma, a Ciutat de Mèxic. El relat s’articula a través del personatge de Cleo —Yalitza Aparicio—, la noia indígena que s’ocupa de la casa i dels fills de la família, i que està inspirat en Libo —Liboria Rodríguez—, la domèstica que la família va tenir quan Alfonso Cuarón era petit. El fet d’estar filmada en blanc i negre, a base de primers plans i amb una banda sonora construïda únicament amb sons ambients i fons musicals justificats atorga a la pel·lícula una sobrietat i un poder evocador extraordinaris, alhora que recrea tan bé l’atmosfera d’una època, que l’espectador —en aquest cas jo— és raptat per les imatges, en alguns moments d’una gran bellesa formal, i entra sense reserves en el drama familiar que es desenvolupa a la pantalla. Tractada amb sensibilitat i intel·ligència, Roma està narrada a un ritme lent, el ritme de la vida quotidiana en aquella casa, tan sols la irrupció violenta en el relat de l’assassinat a sang freda d’un estudiant durant una manifestació — i que posa una data a la història: 10 de juny de 1971— significa un canvi sobtat i trasbalsador de ritme. Però són tan sols uns minuts, perquè després de la tensió que signifiquen la manifestació i el part de Cleo, la pel·lícula torna a l’aclaparadora quotidianitat que envolta els protagonistes en un moment difícil de les seves vides.

La favorita (The Favourite, 2018) és totalment oposada; és una pel·lícula dotada d’un cert histrionisme esperpèntic, amb colors densos, matisats per les tonalitats adients en funció de l’escenari, decorats excelsos resseguits per gran angulars panoràmics, protagonistes perversos i impúdics, tocats per l’ambició de poder i dotats d’una bona dosi de crueltat, unes relacions cortesanes marcades per la conspiració, el llibertinatge i la traïció, i tot això al voltant d’una reina estúpida i malalta. El còctel és realment fort i pot resultar excessiu. Només si prescindim de consideracions morals i del que anomenem ‘bon gust’ i ens dediquem a mirar La favorita com l’exposició cinematogràfica d’algunes de les pitjors facetes de la naturalesa humana amb un cert toc d'humor podrem valorar-la lliures de prejudicis. I si ho fem així, aleshores ens adonarem que estem davant d’una pel·lícula ben dirigida, ben interpretada, amb un guió eficaç i una ambientació magnífica.

Des del punt de vista argumental, el relat se situa a començament del segle XVIII i gira al voltant de la reina Anna de Gran Bretanya i Irlanda —Olivia Colman— i la lluita que s’estableix entre Sarah Churchill, duquessa de Marlborough —Rachel Weisz—, i la seva cosina Abigail Masham (Hill de soltera), baronessa de Masham —Emma Stone— per substituir-la com a favorita de la reina.

En resum, dues pel·lícules molt diferents i que recomano a tots els amants del cinema.