Aquests darrers dies la Isabel ha estat a Barcelona i hem anat dues vegades al cinema. Venia amb la curolla —bonica paraula que he après d’ella— de veure Roma, d’Alfonso Cuarón, i quan la Isabel té una curolla ja no hi ha res més a dir. L’altra, La favorita, de Yorgos Lanthimos, la va escollir davant la falta d’unanimitat entre les seves amistats a l’hora de valorar-la, i, malgrat les meves reticències després d’haver passat per la mala experiència de Langosta (The Lobster, 2015), no m’hi vaig oposar. La veritat és que també m’intrigaven unes opinions tan contràries.
|
|
La favorita (The Favourite, 2018) és totalment oposada; és una pel·lícula dotada d’un cert histrionisme esperpèntic, amb colors densos, matisats per les tonalitats adients en funció de l’escenari, decorats excelsos resseguits per gran angulars panoràmics, protagonistes perversos i impúdics, tocats per l’ambició de poder i dotats d’una bona dosi de crueltat, unes relacions cortesanes marcades per la conspiració, el llibertinatge i la traïció, i tot això al voltant d’una reina estúpida i malalta. El còctel és realment fort i pot resultar excessiu. Només si prescindim de consideracions morals i del que anomenem ‘bon gust’ i ens dediquem a mirar La favorita com l’exposició cinematogràfica d’algunes de les pitjors facetes de la naturalesa humana amb un cert toc d'humor podrem valorar-la lliures de prejudicis. I si ho fem així, aleshores ens adonarem que estem davant d’una pel·lícula ben dirigida, ben interpretada, amb un guió eficaç i una ambientació magnífica.
Des del punt de vista argumental, el relat se situa a començament del segle XVIII i gira al voltant de la reina Anna de Gran Bretanya i Irlanda —Olivia Colman— i la lluita que s’estableix entre Sarah Churchill, duquessa de Marlborough —Rachel Weisz—, i la seva cosina Abigail Masham (Hill de soltera), baronessa de Masham —Emma Stone— per substituir-la com a favorita de la reina.
En resum, dues pel·lícules molt diferents i que recomano a tots els amants del cinema.
Roma (2018) és un relat íntim, basat en els records d’infant del director, que gira al voltant d’una família de classe mitjana mexicana que viu a la Colonia Roma, a Ciutat de Mèxic. El relat s’articula a través del personatge de Cleo —Yalitza Aparicio—, la noia indígena que s’ocupa de la casa i dels fills de la família, i que està inspirat en Libo —Liboria Rodríguez—, la domèstica que la família va tenir quan Alfonso Cuarón era petit. El fet d’estar filmada en blanc i negre, a base de primers plans i amb una banda sonora construïda únicament amb sons ambients i fons musicals justificats atorga a la pel·lícula una sobrietat i un poder evocador extraordinaris, alhora que recrea tan bé l’atmosfera d’una època, que l’espectador —en aquest cas jo— és raptat per les imatges, en alguns moments d’una gran bellesa formal, i entra sense reserves en el drama familiar que es desenvolupa a la pantalla. Tractada amb sensibilitat i intel·ligència, Roma està narrada a un ritme lent, el ritme de la vida quotidiana en aquella casa, tan sols la irrupció violenta en el relat de l’assassinat a sang freda d’un estudiant durant una manifestació — i que posa una data a la història: 10 de juny de 1971— significa un canvi sobtat i trasbalsador de ritme. Però són tan sols uns minuts, perquè després de la tensió que signifiquen la manifestació i el part de Cleo, la pel·lícula torna a l’aclaparadora quotidianitat que envolta els protagonistes en un moment difícil de les seves vides.