Davant l’encert en l’elecció de les pel·lícules que he vist les darreres setmanes ―mèrit de la Isabel, que guia les meves passes― he optat per fer un breu apunt de cadascuna enlloc de dedicar la nota a una de sola.
Per ordre cronològic de visionat, la primera va ser Fences, de Denzel Washington. El títol ―que vol dir “tanques”― fa referència a la tanca que Rose ―una excel·lent Viola Davis (Oscar 2017 a la millor actriu de repartiment)― ha demanat a Troy, el seu marit (Denzel Washington), que faci al voltant del petit jardí de davant la casa i a la tanca de frustració i ressentiment que Troy ha aixecat al seu voltant i que delimita la seva relació amb la família i el món. Per la riquesa dels diàlegs i la localització de la trama tant en l’espai com en el temps, mentre la veia em preguntava si no es tractava de l’adaptació cinematogràfica d’una obra teatral.
I efectivament, Fences és l’obra amb la qual August Wilson va obtenir el premi Pulitzer l’any 1987; premi que va repetir el 1990 amb The Piano Lesson. Estem, doncs, davant d’un dels dramaturgs contemporanis més interessants dels Estats Units, de la talla de Tennessee Williams o d’Arthur Miller, però del qual malauradament no hi ha res publicat ni en català ni en castellà. Una llàstima.
El viajante (Forushande), del director iranià Asghar Farhadi, gira al voltant d’una acció violenta i la seva gestió per persones no violentes. Ben construïda i ben interpretada per Peymann Moaadi ―premi al millor actor en el Festival de Cannes 2016― i Leila Hatami en els papers protagonistes, la pel·lícula trenca amb els estereotips que en el món occidental solem tenir del món musulmà i ens introdueix en el dia a dia d’una parella iraniana d’actors aficionats que, paradoxalment, mentre representen La mort d’un viatjant, d’Arthur Miller, al teatre, viuen un incident que acaba provocant la mort d’un viatjant.
En aquesta mena de paràbola, l’autor ens mostra el dolor que podem desencadenar quan ens abandonem a l’instint, ja sigui el sexual o el de venjança. El passat mes de gener El viajante va obtenir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa; reconeixement que Asghar Faradi també havia obtingut l’any 2011 amb Nader y Simin, una separación (Jodeaeiya Nader az Simin).
La darrera que he vist ha estat Manchester frente al mar (Manchester by the Sea), de Kenneth Lonergan. De totes tres és la més colpidora i la que presenta un drama humà més intens. Esquerp i solitari, Lee Chandler (Casey Afflek, Oscar 2017 al millor actor) és el conserge d’un bloc d’habitatges a Boston quan la mort del seu germà Joe (Kyle Chandler) el fa tornar al seu poble natal, Manchester-by-the-Sea, Massachusetts. A partir d’aquest moment tota una sèrie de flashbacks ens expliquen la raó de l’actitud de Lee i la seva incapacitat per assumir la tutela del seu nebot adolescent, tal ho ha deixat escrit el seu germà en el testament. A mesura que anem tenint informació sobre el passat de Lee, el personatge adust i violent, que inicialment no t’inspira gaire simpatia, va guanyant-se el cor de l’espectador fins que, al final, acabes compartint el seu dolor, tan profund, que l’incapacita per a la vida. Manchester by de Sea és una d’aquelles pel·lícules que acabava sobtadament i que et deixa assegut a la butaca digerint el drama que acabes de veure. Jo me la vaig endur a casa i durant unes hores no me la vaig poder treure del cap. M’havia xopat de dolor.
Per indicació explícita de la Isabel també vaig anar a veure Figuras ocultas (Hidden Figures), de Theodore Melfi, on es mostra la tasca brillant, silenciada durant anys per la NASA, de tres matemàtiques negres incorporades inicialment com a calculistes i les dificultats que van tenir perquè es reconegués la seva vàlua en un àmbit científic dominat pels homes i els prejudicis racials. Suposo que com a dona i matemàtica, la Isabel va quedar seduïda per la intel·ligència i la tenacitat les tres protagonistes ―Katherine Johnson (Taraji P Henson), Dorothy Vaughn (Octavia Spencer) i Mary Jackson (Janelle Monáe)―, però la pel·lícula presenta una factura made in Hollywood, amb ensucrades seqüències d’amor filial i un idil·li madur amb final feliç, que, als meus ulls, devalua l’eficàcia de la seva reivindicació del talent més enllà del color de la pell i del sexe.