El cap setmana passat va ser un cap de setmana cinèfil. Als cinemes Méliès ―que els tinc al costat de casa― feien dues pel·lícules que la Isabel ja havia vist i m’havia recomanat. Normalment, només vaig al cinema quan ella m’hi porta, però en aquesta ocasió, com no vaig sortir a caminar, vaig decidir anar al cinema.
Dissabte vaig veure Truman (2015), de Cesc Gay. La pel·lícula gira al voltant d’un comiat definitiu. Tomás (Javier Cámara), que viu al Canadà des de fa anys, s’assabenta que al seu amic Julián (Ricardo Darín) se li ha reproduït el càncer i el va a veure a Madrid. La intenció és infondre-li ànims, però quan arriba es troba que Julián, davant del mal diagnòstic, ha pres la decisió de no sotmetre’s a cap tractament i resoldre els assumptes que té pendents per afrontar el final. I aprofita la presència de l’amic perquè l’acompanyi en aquest periple dolorós i emotiu.
El que podria resultar un drama llagrimós, en molts moments pren aire de comèdia i descarrega de transcendència la situació. L’espectador agraeix aquest tractament i somriu davant de l’eventualitat de la mort. La interpretació de Darín i de Cámara és bona ―els hi va significar el premi ex aequo a la millor interpretació en el Festival de Sant Sebastià 2015― i sosté tot el pes de la pel·lícula, basada en el diàleg, expressius silencis i emocions contingudes. Em va agradar.
Diumenge vaig veure Lejos de los Hombres (Loin des hommes, 2014), de David Oelhoffen. La pel·lícula està basada en el relat El convidat, un del sis que composen l’obra d’Albert Camus L’exili i el regne (1957). Un ex combatent francès, 
nascut a Algèria, es retira al cor de l’Atles per fer de mestre en una escola solitària enmig de les muntanyes. Un vespre, el seu retir és alterat per la presència d’un colon que condueix un algerià que ha matat el seu cosí. El mestre (Viggo Mortensen) rep l’encàrrec de conduir el presoner (Reda Kateb) a un poble proper per ser jutjat. A contracor, el mestre emprèn el camí amb el presoner. Som a l’any 1954 i l’aixecament dels algerians per assolir la independència del país ha convertit les muntanyes en refugi de rebels. Això, que complica i allarga el viatge, fa possible que els dos homes es vagin coneixent i s’estableixi entre tots dos un vincle.
El paisatge abrupte i dilatat, els personatges hermètics i un tractament cinematogràfic auster construeixen un film rude i contingut, en el qual la vida triomfa sobre la mort. Els plantejaments existencialistes de Camus que animen el personatge del mestre donen a la història una gran dimensió humana, reconeguda i premiada en el Festival de Venècia de 2014 amb el premi SIGNIS, que atorga un jurat ecumènic. La crítica ha volgut encasellar la pel·lícula en el gènere del western, i la veritat és que no sé per què. Tret de la mera coincidència de l’eix argumental i que hi surten rifles i pistoles, no hi trobo cap coincidència més, sinó al contrari. Lejos de los hombres està lluny de l’exaltació èpica i del culte a l’heroi que el gènere del western ens té acostumats. Crec que es tracta d’una pel·lícula excel·lent, i el meu amic Beà hi està d’acord.
Però la guinda del cap de setmana la va posar BTV en oferir-nos en l’espai Clàssics sense interrupcions, Matar un rossinyol, de Robert Mulligan. Mulligan ―a qui hem d’agrair una altra pel·lícula inoblidable: Estiu del 42 (Summer of ’42, 1971)― va realitzar l’adaptació de la novel·la Matar un rossinyol (To Kill a Mockingbird, 1960), de l’escriptora nord-americana Harper Lee, l’any 1962. La pel·lícula, rodada en blanc i negre, va tenir tant d’èxit com havia tingut la novel·la ―premi Pulitzer de 1961― i va rebre tres Oscars de vuit nominacions: al millor actor per a Gregory Peck, al millor guió adaptat i a la millor direcció artística.
Malgrat que he vist la pel·lícula unes quantes vegades mai em puc sostreure al seu encant. La manera que la trama s’exposa a través de la mirada innocent dels personatges infantils actua com un mut i contundent al·legat en contra dels prejudicis ―ja siguin racials o respecte de les malalties mentals―, al voltant dels quals gira la història. Alhora, la derrota davant la justícia de la figura ferma, pacient i tolerant de l’advocat Atticus Finch (Gregory Peck), incapaç de fer prevaler la veritat pel damunt de l’odi racial que impregna la comunitat blanca d’un poble d’Alabama, a la qual ell mateix pertany, es una denúncia de la ceguesa moral de les persones davant la força de la convenció.