Una passejada per Es Canons

Els estius a Son Bauló tenen rituals que invariablement complim. Un d’ells és anar a banyar-nos al Caló des Camps –nom oficial– o Ca los Cans, que és com li diuen els qui el freqüenten. L’anomenem com l’anomenem, l’indret en concret es troba a uns dos kilòmetres de la Colònia de Sant Pere en direcció al cap de Ferrutx, i es tracta d’una petita engolfada oberta en un talús de poca alçada amb una platgeta de còdols orientada a ponent. Per a mi, aquesta orientació és el seu encant principal, ja que, a l’horabaixa, proporciona una de les postes de sol més belles de la badia d’Alcúdia.

A Ca los Cans hi acostumen a anar gent de l’illa que estiueja a la Colònia o pels voltants i es fàcil que la Isabel hi trobi coneguts. El lloc té un caràcter força familiar i hi solen haver mares i àvies amb criatures que es banyen i s’empastifen d’alga –el mar tendeix a dipositar-ne un bon tou. Hi ha qui hi va a passar el dia i a l’hora de dinar treuen els tapers dels cistells i les begudes de la nevereta i mengen a l’ombra dels magnífics tamarells que envolten la cala.

Si no ha bufat mestral o tramuntana i l’ha remoguda, l’aigua és d’una gran transparència i pel fons rocós de les voreres hi pots veure un bon nombre de petits peixos roquers, com donzelles, vaques i esparralls. Al principi de venir-hi, deu fer cosa d’uns vint anys, encara es podia veure algun que altre pop amagant-se precipitadament en un forat en percebre la presència curiosa del banyista. De vegades hi hem trobat alguna barca fondejada, però no sol ser un lloc gaire concorregut; és massa a prop del port de la Colònia i els navegants d’estiu, quan surten, prefereixen fer un trajecte una mica més llarg, que els justifiqui l’adquisició de la llanxa o el llagut, i se’n van cap a Na Clara o Es Caló.

La Isabel i jo hi solem anar al caure la tarda i, després d’un primer bany, pugem a caminar per Es Canons. Sembla ser que el topònim prové d’una antiga bateria d’artilleria de la Guerra Civil ubicada en el paratge. De l’enclavament militar només queden algunes edificacions de l’antic quarter enretirades cap a l’interior, ara convertides en casa de colònies.

En aquesta part, el litoral és constituït per roques sedimentàries arenoses, l’origen dels quals són dunes fossilitzades i arrossegalls provinents de les muntanyes d’Artà. Aquests materials, fàcils d’erosionar per l’acció de l’onatge, han donat una costa baixa, rocallosa i molt retallada, amb petites entrades i puntes, plena de cocons i per on s’hi ha de transitar ben calçat.

El punt conegut com Banyera dels Ermitans és una antiga pedrera de marès arran d’aigua que s’inunda quan la mar va picada i adopta l’aspecte d’una exòtica piscina tallada en la roca per algun milionari capritxós. El topònim fa al·lusió a la proximitat de l’ermita de Betlem, enfilada al capdamunt de la muntanya, i als seus ermitans, que baixaven a banyar-s’hi.

Els torrents que provenen de les muntanyes d’Artà, en arribar als Canons s’encaixen lleugerament i formen petitíssimes caletes d’ús individual que són una monada, com diuen aquí. Més d’una vegada la Isabel i jo n’hem ocupat una per donar-nos un bany refrescant i entretenir-nos explorant els baixos rocosos plens de peixos.

La nostra caminada sol arribar a les cases de la urbanització de Betlem i acabar a cala Mata, on pot ser que ens tornem a banyar. Tot seguit, emprenem el retorn amb el sol baix tot retallant contra el cel el perfil llunyà de Sa Talaia d’Alcúdia i la península de Formentor. A la nostra esquerra, les muntanyes d’Artà adquireixen un color vermellós, càlid i brillant, que els fa perdre l’aspecte feréstec i les converteix en el romàntic teló de fons d’una passejada idíl·lica ran de mar. És un moment màgic, durant el qual el temps sembla quedar sospès tot esperant que el sol s’amagui, idoni per fer una ullada a les restes del dolmen de S’Aigo Dolça, que ens ve de pas.

El darrer bany el fem a Ca los Cans amb el sol ja ocult darrere les muntanyes, el cel encès per ponent i l’aigua densa i calmada com una bassa d’oli.