Tramuntana des del mar

Des de fa uns quants anys, a l’estiu, el Rafael Verdera ofereix un programa de sortides el cap de setmana per la costa de Mallorca. L’estiu passat, la Isabel i jo ens vam apuntar a la de Cabrera (nota del 14-08-2015); aquest estiu, els nostres amics, per compensar-nos que en la sortida de celebració del 135è aniversari de l’avarada del vaixell no hi érem, ens van convidar a una navegació per la costa de la serra de Tramuntana.

Només arribar a Sant Elm –des d’on partíem– i veure el vell veler fondejat amb sa Dragonera al fons, el meu esperit d’aventura, adormit per l’edat, es va desvetllar i per uns instants em vaig imaginar navegant per les aigües càlides del Pacífic, com un personatge de Conrad, o seguint el rastre d’un galió de la flota de la Plata enfonsat en el mar del Carib. Dies i dies de mar i de sol, d’horitzons definits pel contacte de dos blaus, del batec escumós de les ones contra el casc de la nau, com un pols constant i profund. El pols de la Terra.

L’Iñaki ens va venir a buscar al moll en el bot i ens vam embarcar. El poc vent que feia en el freu de sa Dragonera ens va abandonar en sortir a mar obert. Passem per davant de la cala d'en Basset i de la seva torre. Entreveiem la vall penjada de Sant Josep i les teulades de La Trapa. En aquesta vall remota, l’any 1810 s’hi va instal·lar una comunitat de monjos trapencs fugint de la Revolució Francesa. Van construir un petit monestir, una capella, un molí d'oli i un celler, i es van dedicar al conreu de la terra i a l’oració silenciosa fins que van abandonar el paratge catorze anys més tard. Des d’aleshores La Trapa ha tingut diversos propietaris; l’actual és el GOB, que la va adquirir per subscripció popular a la fi de preservar aquest bell racó de l’illa de la cobdícia dels especuladors.

En doblar el Morro de sa Ratjada ens trobem davant d’unes parets de roca colossals, plenes de forats i formes de dissolució que ens parlen d’una activa erosió càrstica, que el mar ha exhumat. Passem el cap Flabioler. La mar és una bassa d’oli i té un color indescriptible, entre el blau cobalt i l’atzur heràldic. A l’altura des Rajolí fondegem per banyar-nos a peu d’espadats, amb el fons a 25 metres. De primer moment, el blau intens de la massa d’aigua m’impressiona; no estic acostumat a aquestes profunditats; els meus banys són a la piscina o a les roques que Can Picafort, amb fons propers plens de peixets que s’hi belluguen. Aquí, el fons és una penombra verdosa, a penes intuïda, de la qual penso que pot sorgir el Leviatan, el monstre marí bíblic de terrible dentadura.

Després de mitja hora de bany, continuem la navegació arran de costa. Puntes, esculls, pedra i més pedra, i per damunt la pedra, l’escuma de les ones o el verd cremat de mates i pins retorçats que s’aferren a la roca. Salts magnífics de dos-cents i tres-cents metres en vertical sobre el mar que són veritables invitacions al suïcidi. Si mai se m’acut posar voluntàriament punt i final a la vida, aquest és un bon lloc. A l’aire lliure i sense marge d’error, perquè si no et mates estavellat, ho fas ofegat, i sobretot, és un lloc romàntic, que et proporciona una mort inoblidable per a aquells que et coneixien. Això si et troben.

Ens tornem a aturar davant d’uns esculls anomenats es Faraions, a l’altura de la Mola de s’Esclop –una massa de roca calcària de 926 metres gairebé arran de mar. Aquesta vegada en Mikel, buscant una clapa de sorra per deixar anar l’àncora, s’acosta molt a terra. La sonda marca 4,2 m. El fons és ben visible, amb algues i peixos, i el bany és més distret i tranquil. Entre els banyistes corre el rumor que hi ha grumers, però jo no en veig cap. Per si de cas, no allargo massa l’estada a l’aigua. Tinc un mal record d’una picada de grumer –aquí en diuen així de les medusses.

Havent dinat, emprenem el retorn. Ara el sol il·lumina de ple els penyals i el paisatge perd part del seu dramatisme. Fem un intent de navegar a vela, però no hi ha prou vent i desistim. No es pot tenir tot; mar encalmada i vent a les veles és un binomi difícil de conjugar. La costa de Tramuntana torna a desfilar davant nostre, però, cansats pels banys i el sol, ja no li prestem la mateixa atenció. És el moment de converses amistoses o silencis contemplatius, depèn de cadascú. La mar ha exercit el seu efecte sedant i ens ha buidat el cap de problemes i obsessions, i tornem nets i depurats, com si ens haguessin passat per un filtre de carboni.

Sa Dragonera ens anuncia el final proper de la navegació. Passem per davant del far del cap de Tramuntana i emboquem el frau. Deixem l’illa Mitjana a estribord; per babord desfila el caseriu de Sant Elm. Finalment fondegem al mateix lloc d’on hem partit i l’Iñaki ens retorna a la vida de terra, que per unes hores hem contemplat des del mar, com ocasionals argonautes.