El món segons Toni Catany

Fa uns dies vaig anar a veure l’exposició del fotògraf mallorquí Toni Catany que hi ha a La Pedrera. Amb anterioritat havia vist alguna cosa seva, però no tenia una idea precisa de l’amplitud i l’evolució del seu recorregut artístic. I em va impressionar. El rigor, l’harmonia, el gust, la sensibilitat, l’execució...; tot, consideris l’aspecte que consideris, assoleix la perfecció. No hi va haver ni una sola peça de les que hi havia exposades que no volgués tenir a casa, que no em demanés una mirada minuciosa i reiterada; contemplar-les era experimentar la sensació plaent de la bellesa. Era igual el que fos: un bodegó, un retrat, un nu, una paret escrostonada, un element arquitectònic, una gerra...; tot era atractiu de mirar, respirava una atmosfera pròpia que et seduïa i et suggeria serenitat. I em va doldre la pèrdua de l’artista fa menys de tres anys, la tardor del 2013. Ho recordo perquè la Isabel em va comentar que Maria del Mar Bonet havia suspès la cerimònia que li havien preparat a la UIB en motiu de rebre el títol de doctora Honoris Causa per raó de la mort de Toni Catany, amb qui l'unia una estreta amistat.

 Aquest dissabte passat vaig quedar amb l’Elisabet de trobar-nos a l’Utopia Photo Market, un mercat de fotografia que reunia una cinquantena de fotògrafs i els brindava l’oportunitat de donar a conèixer i vendre la seva obra. La fotografia està de moda i s’ha prestigiat com una disciplina artística equiparable a les clàssiques, i això ha atret un gran nombre d’artistes joves que veuen la possibilitat de crear en aquest nou àmbit de les arts plàstiques. La fotografia ha deixat de ser únicament document gràfic per passar a ser peça d’art. Però el trànsit no és tan fàcil. Entremig de tot el que vaig veure en el mercat hi havia obres certament interessants, però ben poques transcendien la immediatesa del llenguatge fotogràfic i et suggerien alguna cosa que anés més enllà de l’escena que reproduïen, i en alguns casos, quan ho feien i veies altres fotografies del mateix autor, et preguntaves si no havia estat per casualitat.

En canvi, en Toni Catany res no sembla casual. Fins i tot les fotos de viatge, les que fa a peu de carrer, quan la seva mirada ensopega amb un rostre interessant o un mercat, semblen fruit d’una meditació, d’una voluntat. La naturalitat de les actituds, l’expressió dels rostres, la disposició de les peces retratades, l’ordenació dels elements incorporats, els tons uniformes o contrastats, l’agudesa dels angles o la suavitat de les corbes, tot encaixa dins un propòsit. En Toni Catany la fotografia deixa de ser narració per convertir-se en poesia.

Sempre m’ha agradat la fotografia. En vaig aprendre de noi en un petit laboratori que el meu pare muntava i desmuntava a casa. La meva primera càmera la vaig tenir als dotze anys. Era una Peichet. I des d’aleshores he fet milers de fotografies, algunes de les quals he venut a editorials directament o a través d’agències. Però mai m’he considerat un fotògraf i menys encara un artista que té en la fotografia el llenguatge d’expressió. Per a mi, fer fotos és congelar un moment irrepetible o seleccionar un fragment de realitat per apropiar-me’l pel que té de singular. Per exemple, m’agrada molt fer fotos de paisatge, però no tan sols per captar la seva estètica, sinó pel coneixement del territori que proporcionen; igual em passa quan fotografio flors, o fulles, o un cultiu...; m’importa tant o més saber l’espècie vegetal que fotografio que la foto en si mateixa. La meva mirada és més curiosa que creativa, busco més la il·lustració que l’emoció. Per això les meves fotos interessaven a les agències i a les editorials que feien enciclopèdies i llibres de text.

Toni Catany és tot al contrari. La seva fotografia és tot emoció, evocació, gust per la recreació, disciplina, desig de crear. El fotògraf convencional es troba la fotografia; Catany la busca i la construeix. I ho fa d’una manera tan personal que les seves fotografies són inconfusibles. Insisteixo: així com el fotògraf convencional és mou pel món i el fotografia; Catany construeix el món que fotografia, fins i tot quan fotografia la realitat mateixa. Els seus viatges no són únicament la documentació del món a través de la seva mirada, sinó que li permeten donar a llum un món propi, que sorgeix del més íntim i arrelat. És sorprenent.

Per tot això que dic, us recomano que aneu a La Pedrera. Teniu temps fins al 17 de juliol. 

(Fotos baixades d'Internet)