Sobre carabasseres i carabasses

Digressió hortícola-culinària

Des de fa un parell d’estius la Isabel planta tantes carabasseres que la producció de carabasses ens crea problemes d’emmagatzematge i consum, i tot i que en repartim a les amistats, ens en queden prou per assegurar-nos el consum de carabassa durant tot l’any i fins i tot d’avorrir-la.

La carabassera és una planta agraïda; produeix llavors en abundància, fàcils de guardar i de germinació gairebé garantida, i quan les trasplantes del planter a l’hort, no fallen mai. Després, només cal regar-les perquè es desenvolupi una mata exuberant, rastrera, de fulles grosses, flors grogues força ostentoses i un fruit ric en vitamines A, C i oligoelements. No demana gaires atencions i la Isabel les conserva sanes només empolvorant les fulles amb sofra. Una carabassera pot estendre les seves tiges per terra fins arribar als deu metres i pot donar ben bé mitja dotzena de carabasses, que ben assecades al sol ens duren tot l’any. La Isabel en sol plantar vuit o deu; multipliqueu, doncs, i tindreu la nostra producció anual. (Ara semblo jo el matemàtic i no ella.)

Tanta carabassa demana imaginació per cuinar-la de forma variada. Durant l’hivern, en faig sobretot crema, però també la consumeixo amb arròs, acompanyant el cuinat de llenties, al forn i a la planxa com a guarnició; en una ocasió vaig fer canalons de verdures amb beixamel de carabassa, però és massa laboriós i no ho he repetit. També he fet melmelada de carabassa i, la veritat, no m’ha convençut gaire. Després d’uns quant assaigs, he arribat a la conclusió que la millor crema de carabassa és la que es prepara amb un porro, una ceba, una patata mitjana, oli i sal al gust del consumidor o en la quantitat que li permeti la seva tensió arterial. Però una mica de sal cal posar-hi perquè la carabassa de per si és insípida.

Una vegada pelats, rentats i trossejats tots els components, aboco un raig d’oli d’oliva a l’olla a pressió i hi tiro la ceba perquè se sofregeixi una mica, després, el porro i la patata, i finalment la carabassa; tot en intervals de dos minuts. Ho remeno durant un parell de minuts més, hi aboco aigua sense arribar a cobrir-ho i hi afegeixo un pessic de sal. (Sóc dels que se l’ha de controlar.) Després de tenir l’olla al foc durant vint o vint-i-cinc minuts, l’apago i deixo que s’acabi de fer amb el vapor. A l’hora de servir la crema, si tinc convidats, hi esmicolo una mica de julivert picat per donar-hi color, i, tant si en tinc com si no, l’alegro amb un rajolí d’oli coent.

De petit, l’arròs de carabassa era un dels meus plats preferits, i ara, de gran, l’he tornat a incorporar a la meva dieta alimentària. El solc preparar tipus risotto. Pico l’all, la ceba i la carabassa a la picadora, ho sofregeixo bé, fins que la carabassa canvia de color i adquireix una tonalitat groga safranada, hi tiro mig gotet de vi blanc i apujo el foc perquè l’alcohol s’evapori. Tot seguit afegeixo l’arròs, que ha de ser bomba, el barrejo amb el sofregit i hi vaig tirant a poc a poc el caldo de pollastre prèviament escalfat. Quan ja està fet l’arròs, que ha quedat lleugerament cremós, el retiro del foc i hi afegeixo una mica de pebre i la ratlladura de parmesà, ho remeno i llestos. Si us heu fixat, no hi he posat ni sal, ni mantega, ni crema de llet com solen dur els risottos, i és que com me’l faig per a mi, per adequar-lo a la meva situació cardiovascular, que ja no és la de quan tenia vint anys, limito el toc de sal a la que ja du el formatge parmesà i elimino els greixos innecessaris.

Acostumo a menjar la crema de carabassa per sopar i l’arròs, que és més pesat, al migdia, però tots dos són plats saludables, fets amb carabasses ecològiques de collita pròpia, amb el consum dels quals procuro garantir-me una vida llarga i sana. Tot i que això mai se sap.