Serres de Mallorca

Muntanyes d'Artà. L'ermita de Betlem

Les muntanyes d’Artà són el massís muntanyós més important de les anomenades Serres de Llevant i que, en relleus aïllats, recorren la part oriental de Mallorca, de nord-est a sud-oest. Es localitzen a l’extrem septentrional d’aquesta unitat geomorfològica i constitueixen un dels paisatges més feréstecs de l’illa. I precisament en el cor d’aquestes muntanyes aspres i trencades, amb porrasses, càrritx i margallons arrelats entre les pedres, hi ha l’ermita de Betlem.

L’ascensió a l’ermita és una caminada clàssica dels senderistes mallorquins, dels adoptats, com jo mateix, i dels turistes de bota i motxilla. Però també és un destí per al turisme motoritzat, local o foraster, ja que una pista asfaltada t’hi du des d’Artà; això sí, mitjançant una ascensió sinuosa, que posa a prova l’habilitat del conductor. L’ermita de Betlem està a 10 km d’Artà; cada primer de maig els artanencs hi fan una pujada tradicional des del poble i, aleshores, l’indret tranquil s’omple de gent i de vehicles.

La Isabel i jo hi pugem a peu sovint, sols o en companyia: amb l’Helena i en Tomeu, la Fina i en Vicenç, en Toni i la Maribel... Mai pel primer de maig, però. Hi pugem des dels Canons, que, venint de Can Picafort, és el que ens va millor; però també s’hi pot pujar des de s’Alqueria Vella d’Avall i des d’Artà. En tots els cassos la pujada és senzilla i tan sols varia la durada. Des dels Canons s’hi puja en a penes una hora d’ascensió continuada; des de s’Alqueria Vella la pujada és una mica més llarga, una hora i mitja, però més planera; des d’Artà s’hi va pel camí vell i es tarda dues hores.

Pel cantó dels Canons, el camí s’agafa des de la carretera que du a la urbanització de Betlem, tot just arribar-hi, a mà dreta; està senyalitzat amb un pal indicador del GR-222, que va d’Artà a Lluc. Comença sent una pista que passa per les Cases des Quarter de Betlem, un conjunt d’edificacions que havien allotjat soldats i que l’Ajuntament d’Artà ha convertit en casa de colònies i lloc d’acampada, i per les cases abandonades de la possessió de Betlem. A l’altura de les cases la pista es bifurca i hem de prendre a l'esquerra, seguint els senyals. Una mica més endavant la pista es converteix en un camí més estret, a trams empedrat, que s’enfila per l’esquerra del torrent de s’Aigua Dolça. Aquest camí és l’antic camí de ferradura que comunicava la cases de la Colònia de Sant Pere amb Artà pel Pas des Grau.

Barranc del torrent de s'Aigua Dolça per on puja el camí a l'ermita

Superat el pas, creuem el torrent i continuem pujant fins a trobar la font de s’Ermita o de na Bernadeta, en referència a la imatge de la santa que hi ha en una mena de capella troglodítica. L’indret és ombrívol i acollidor, i la gent s’hi atura per beure aigua i fer un mos. A partir d’aquí el camí s’eixampla i no triguem a arribar a l’ermita, a la qual s’hi accedeix per una doble filada de xiprers majestuosa.

L’ermita va ser fundada l’any 1805 per eremites provinents de Randa i Valldemossa, que van ocupar les terres i les cases abandonades de Biniangorfa, cedides pel seu propietari. L’edifici actual data de 1827 i es va poder construir gràcies als poderosos benefactors dels ermitans, entre els quals hi havia el cardenal Despuig i el canonge Joan Dameto, que no sé qui són, però que em sonen perquè tots dos tenen carrers a Palma, i el cardenal, a més, a Artà, Campanet, Porto Cristo i Felanitx. Devia ser un peix gros.

De darrere de l’ermita surt un caminoi que remunta fins al puig de sa Coassa. Val la pena fer aquesta mica més d’esforç perquè la vista des del penya-segat sobre la l’estreta plana que hi a peu de muntanya, la badia d’Alcúdia i la península de Formentor, al fons, és esplèndida. Els dies clars, des d’aquí es distingeix perfectament bona part de la serra de Tramuntana, amb el Massanella i el puig Major com a cims més sobresortints.

sa Talaia Freda (562 m), sa Tudosa (442 m), sa Talaia Morella (433 m) i el cap de Farrutx; al pla, la urbanització de Betlem

I si encara es vol una mica més de marxa, en tres hores et pots plantar al Bec de Ferrutx, a l’extrem meridional de la cinglera que pel cantó nord-oest dibuixen les muntanyes d’Artà. Una talaia de 523 metres des d’on s’albira mitja Mallorca.