Sant Llorenç del Munt

En el que va d’any he anat tres vegades a Sant Llorenç del Munt i he pujat a la Mola, i encara m’he compromès a tornar-hi amb un amic que em va dir que no hi havia estat mai. «És possible que ho hi hagis estat mai?», vaig exclamar realment sorprès. Per què la sorpresa? Doncs perquè Sant Llorenç del Munt és un destí comú entre els barcelonins i els vallesans, gairebé tan inevitable com Montserrat, amb el qual guarda parentiu genètic.

Tant les muntanyes de Sant Llorenç com les de Montserrat, com la serra que les separa —la serra de l’Obac—, formen part d’un cordó de conglomerats que es va formar quan aquell espai era un gran golf marí al qual els rius que baixaven d’un desaparegut massís calatano-balear i d’un incipient Pirineu avocaven els materials que duien. Parlo de milions d’anys enrere i d’un procés llarg i lent, com la majoria de processos geològics. Quan l’orogènia alpina es va aturar, amb els Pirineus construïts i el mar ja enretirat, els cursos d’aigua van continuar fent la seva feina d’erosionar els materials que s’havien acumulat al sud de la serralada, deixant al descobert i aïllant grans paquets de roques sedimentàries dures, en el nostre cas conglomerats, aquesta roca que ens recorda el torró d’Alacant, en la qual les ametlles són còdols de procedència llunyana i la massa que els lliga, a base de mel, clara d’ou i sucre en el torró, aquí és un ciment de carbonat càlcic molt resistent, que l’aigua, a poc a poc, va desfent a partir de fissures i esquerdes. D’aquí aquest relleu tubular tan característic.

El massís de Sant Llorenç del Munt no té l’espectacularitat que té el massís de Montserrat; en general és de formes més arrodonides i no assoleix les seves dimensions, però té tot l’atractiu d’aquest tipus de relleu aspre i salvatge, poc apte per als assentaments humans. Per això, com Montserrat, va ser un paratge elegit per aquells que buscaven aïllament i serenor, i al voltant del qual s’han teixit nombroses històries i llegendes.

El punt culminant de Sant Llorenç del Munt és la Mola (1.107 m); des d’allà s’albira un panorama esplèndid, presidit, al nord, per tot el desplegament del Pirineu català i la serra del Cadí; més propers és divisen, a l’oest, la serra de l’Obac i Montserrat, i a l’est i al sud, el Montseny, la depressió vallesana i les serres litorals des del Montnegre fins al Garraf, l’Ordal i més enllà. Val la pena pujar-hi només per admirar tot això.

Però quan ets allà dalt, després d’una ascensió que t’ha fet suar, pots tenir la recompensa de menjar-te unes costelles de xai o una botifarra amb mongetes, regades amb un porró de vi, a l’hostatgeria del monestir que corona el cim. Amb l’atractiu afegit que tant les menges com el vi han arribat allà dalt a llom de mules, en quatre o cinc viatges setmanals.

Del monestir benedictí de Sant Llorenç del Munt ja se’n té noticia l’any 957. L’església romànica, del segle XI, l’atri que hi ha adossat i el campanar inacabat són tot el que queda de l’antic cenobi, ja que l’hostatgeria s’alça sobre els fonaments de la resta de dependències monacals.

Hi ha una infinitat de recorreguts que pugen a la Mola, però un dels més atractius y fàcils de fer és l’antic camí dels Monjos, que unia el monestir de Sant Llorenç amb el de Sant Cugat del Vallès, del qual va dependre en algun moment. El camí, senyalitzat com PR-31, el pots agafar a Matadepera; des del pàrquing que hi ha al capdamunt de la zona urbanitzada fins a la Mola no hi deu haver més de tres quarts d’hora i, tret dels dos petits graus que s’han de superar, la pujada és suau, amb trossos que encara conserven l’empedrat original. El desnivell no arriba als 400 metres.

Un recorregut una mica més llarg, però més planer, és el que parteix del coll d’Estenalles (873 m) i va resseguint una línia de carena, anomenada Carena del Pagès. El tram més costerut és al final, quan s’ha de guanyar el llom de la Mola. Els dos camins ofereixen panorames diferents, ja que el dels Monjos puja pel sud, des de la plana del Vallès, i aquest altre ho fa pel nord, endinsats ja en els relleus i les terres altes que ens separen del Bages.

A més d’aquests dos camins tradicionals, una infinitat de senderes recorren la muntanya i ascendeixen a la Mola per canals i carenes secundàries. Els caps de setmana el paratge és ple de caminants i ciclistes, per això recomano que qui pugui s’hi arribi entre setmana. I que no pateixi, l’hostatgeria obre cada dia.