Recordant la B. B.
Aquesta setmana Sundance TV va emetre la pel·lícula de Roger Vadim Et Dieu créa la femme (1956), que va convertir Brigitte Bardot en estrella internacional. Jo no l’havia vist, però, com a bon aficionat al cinema, n’havia sentit parlar. La pel·lícula no té res de particular tret d’ella, la B. B., que encarna el personatge d’una joveneta a qui li agrada coquetejar amb els homes que l’envolten. Bonica, provocativa, alegre i esbojarrada, la petita Juliette du de corcoll el ric i madur Curt Jürgens, el dur i cínic Christian Marquand i un jove i enamorat Jean Louis Trintignant. I dins d’aquest quadrilàter sentimental es desenvolupa la història.
No escriuria això si la pel·lícula no m’hagués evocat els anys en què B. B. es va convertir en sex symbol, que van ser els de la meva adolescència i primera joventut. Brigitte Bardot va crear un estil de comportament i una moda en les noies que aquí va arribar molt filtrat per la moral del nacionalcatolicisme franquista. Tanmateix, als nois de la meva edat, les fotografies de la B. B. ens desvetllaven l’instint i ens feien pujar les pulsacions.
Recordo que als dinou anys, quan feia segon de comuns a la facultat de Filosofia i Lletres, vaig anar al darrere d’una noia estil B. B. que em tallava l’alè. Es deia Caty, amb i grega, era filla de militar i vivia al carrer de Casanova, a prop de casa meva. Era menuda, ben proporcionada, amb una tofa de cabells rossos que es recollia de forma estudiadament desgrenyada i li queien pels costats; vestia minifaldilles i jerseis ajustats que feien ressaltar les sinuositats del seu cos, que no eren poques, i tenia una boca i un somriure que no eren els de la B. B., però que poc se’n faltava. De fet, tota ella me la recordava, i jo, naturalment, vaig quedar obnubilat. Era tal l’atracció que exercia en mi, que vaig ser capaç de vèncer la meva timidesa i abordar-la. En favor meu hi va haver que, en sortir de la facultat, seguíem el mateix camí per anar a casa, i aquesta coincidència em va facilitar l’aproximació. En fi, resumint, que m’hi volia embolicar.
I ho vaig aconseguir a mitges. Va resultar que la Caty tenia un nòvio que estava fent la mili en algun lloc, no recordo on, i mentre el nòvio va ser lluny, va acceptar la meva companyia i les meves aproximacions afectuoses. Anàvem al cine, a ballar, ens petonejàvem...; semblava que la història prosperava. Però quan va tornar el nòvio de la mili, les coses es van complicar i les excuses es van anar succeint, fins que un dia em va dir que no podia continuar amb dos nòvios alhora i que s’havia de decidir per un. I es va decidir per l’altre. Adéu a la meva B. B. del carrer de Casanova!
Com que això va passar a l’estiu i a l’any següent tots dos començàvem l’especialitat, i no era la mateixa, ja gairebé no la vaig tornar a veure.
Ahir, en veure la Brigitte Bardot a la pel·lícula de Vadim, me'n vaig recordar de la Caty, la seva cabellera rossa, les minifaldilles que duia i els petons que ens fèiem al portal de les escales. Què se’n deu haver fet?