Sobre el procés creatiu d’Atlàntic
Com potser alguns dels que rebeu pacientment aquestes notes tingueu la curiositat de llegir Atlàntic, us contaré algunes de les seves intimitats.
El procés creatiu d’una obra és complex i personal, fins al punt que cada artista té el seu, i en cada artista, cada obra. En el meu cas, Atlàntic sorgeix d’un fracàs.
Després d’estar tres anys treballant en una novel·la i de reescriure-la unes quantes vegades sense sortir-me’n vaig entrar en una d’aquestes crisis de creativitat de les que tant es parla i en les quals no creia fins que em va caure al damunt. La crisi va prendre la forma del dubte, aquest dubte que em persegueix i que ja havia assumit en l’àmbit sentimental, ara s’estenia a l’escriptura i qüestionava el que s’havia convertit en la meva manera de viure, la meva professió. Ets realment un escriptor? Si més no, l’escriptor que aspires arribar a ser? Tens capacitat? Tens talent? Per què no ho deixes córrer? No veus que no te’n surts? Potser ja ho has dit tot i ara toca callar i tirar per una altra banda. Tot això m’ho preguntava davant de tres-centes pàgines que no funcionaven i d’un munt d’hores de feina inútil.
Finalment vaig comprendre que el que calia fer era agafar totes aquelles pàgines i amagar-les en un calaix, oblidar-me’n i emprendre un projecte nou. Perquè no sé viure sense un projecte, el necessito per respirar sense sentir una opressió al pit, és la meva bombona d’oxigen. Però quin projecte, si no en tenia cap? El dubte sobre la meva capacitat i la necessitat de concebre un projecte que m’absorbís i que no sabia d’on treure m’ofuscaven fins al punt de la confusió i l’angoixa. La possibilitat de repetir un quadre depressiu com el que havia patit en la joventut i que tinc la sensació que sempre m’acompanya, em va espantar i vaig pensar que havia d’actuar d’alguna manera, m’havia d’ocupar en alguna cosa. I l’única manera que tenia d’actuar, l’ocupació més immediata que podia emprendre, era escriure. I ho vaig començar a fer: l’escriptura com a plaer i no com a repte; com a joc intranscendent i no com recerca del triomf; com a teràpia ocupacional i no com a objectiu professional.
I, sense cap propòsit, una història que s’havia estat gestant des de feia molts anys de forma inconscient va començar a sortir a poc a poc, com es descabdella el cabdell de llana mentre teixeixes el jersei. Deu pàgines, quinze pàgines, vint-i-cinc pàgines...; dos personatges, tres, quatre personatges. El relat va prendre forma al voltant d’un tema que m’havia colpit i interessat des de l’adolescència i primera joventut: Àfrica, l’esclavitud i el tràfic d’esclaus, el mar i la navegació, la vida com a risc i aventura. Tota una sèrie de lectures i reflexions fetes al llarg dels anys van començar a emergir i a proporcionar-me idees i vocabulari, personatges i situacions, i un relat va anar-se configurant. I com no hi havia la pressió d’un propòsit, sinó la simple finalitat d’ocupar el temps amb allò que creia que sabia fer millor, la novel·la va anar creixent com un entreteniment, assaborint la recreació d’atmosferes, els ambients, el lèxic, la forma, buscant la frase simple i musical, l’enunciat perfecte, explicant amb detall i emoció cada escena, carregant els personatges d’humanitat, tant per al bé com per al mal: el capità Ferrer, el factor portuguès, Djembo, el “Boter”, en Marc, el grumet turmentat pels remordiments, l’alferes Flaherty... Tots van anar entrant en escena i ocupant el seu lloc en la història. Una història que inicialment em vaig plantejar sense final, seria el meu relat continu, hi treballaria fins que les meves capacitats intel·lectuals minvessin i m’impedissin continuar, el projecte definitiu i salvador... Hi ha qui ocupa el temps sortint a caminar dia sí dia també, o jugant a la petanca, o col·leccionant segells, com el meu pare, jo escriuria una història interminable.
Però a mesura que la història prenia forma, jo sanava, recuperava la confiança, la il·lusió i l’ambició creativa, ja no era el subconscient el que em proporcionava el relat, sinó que vaig començar a meditar-lo, a dirigir-lo... Els personatges van créixer, van prendre consciència de si mateixos, i van passar a construir ells també la història. I tots plegats vam posar-nos a empènyer en la mateixa direcció. Així va començar Atlàntic. Però una vegada escrita i rellegida la primera part, les coses van canviar.
(Continuarà)