La Isabel s’ha comprat un televisor nou. Un LG de 49 polsades que vam estrenar veient Història d’un matrimoni (Marriage History, 2019), de Noah Baumbach. La pel·lícula relata una separació matrimonial dolorosa per a tots els implicats, que em va recordar la meva i em va deixar tocat. Malgrat els anys que han passat i la racionalització del procés, no puc esborrar de la memòria emocional el que vaig sentir durant el temps que va durar el trencament i l’immediat posterior. Estic segur que Baumbach, guionista i director de la pel·lícula, ha viscut en carn pròpia una experiència semblant i l’ha traslladat a la pantalla amb tota la seva capacitat trasbalsadora.
Nicole (Scarlett Johanson) i Charlie (Adam Driver) es van enamorar quan es van conèixer i junts van tirar endavant un projecte teatral comú a Nova York i un projecte familiar, del qual n’ha resultat un fill, Henry, de vuit anys. Però Nicole se sent decebuda i frustrada en les seves aspiracions i planteja la separació. Charlie l’accepta sense gaire convenciment i confiant en una possible reconciliació després que Nicole i Henry passin un temps a Los Angeles, on ella té la família i un paper en una sèrie de TV. Fins aquí, malgrat la crisi, el respecte i l’estimació continuen regint la relació de Nicole i Charlie, i tots dos s’esforcen en mantenir Henry al marge del conflicte.
Però a Los Angeles, Nicole comet l’error de posar la separació a mans d’una advocada, que planteja la ruptura d’una manera definitiva i en termes avantatjosos per a la seva clienta. Davant d’això, Charlie es veu obligat a buscar també un advocat a Los Angeles, on es presenta la demanda de divorci. A partir d’aquí, les estratègies dels advocats treuen a la llum tot el ressentiment acumulat i tots els greuges, i el que havia estat amor, es converteix en odi. Hi ha un moment que Nicole i Charlie s’adonen que la situació se’ls ha escapat de les mans, però ja no hi poden fer res. La bel·ligerància i l’avidesa dels advocats, per als quals allò és tan sols un cas més de divorci que han de guanyar, passa a regir les seves vides. L’acord amistós que havien pactat ja no és possible, cap dels dos no es reconeix en l’exposició dels fets davant del jutge, i tots dos se senten els perdedors d’una batalla que ben poc té a veure amb ells. És el moment en què el dolor inunda el relat i la destrucció de les vides dels protagonistes esdevé un fet. Haurà de passar força temps perquè tots dos puguin refer-se del mal que s’han infligit mútuament.
En el meu cas no hi van haver advocats i la separació per mutu acord va ser possible amb un simple document notarial on s’establia la custòdia sobre el fill i un règim de visites que, després, vam anar modificant en funció de les circumstàncies personals que van concórrer en cascun de nosaltres. Però no ens vam poder sostreure als retrets i al ressentiment, i que durant un temps ens percebéssim com enemics i la comunicació fos impossible. Van ser moments difícils de desconcert i dolor que he vist reflectits a la pel·lícula i que m’han dut una vegada més a preguntar-me per què va passar i a lamentar la part de culpa que sens dubte vaig tenir.
Transcorreguts trenta-cinc anys de tot allò, restablerta la relació dins d’un marc de respecte i cordialitat, amb néts comuns, ara no sé reconèixer en ella la persona de qui em vaig enamorar. La confrontació va esborrar tot rastre d’amor. Potser com a reacció de defensa, com a instintiva protecció del meu jo he hagut d’aprendre a considerar amb indiferència algú a qui havia estimat i per qui m’havia sentit estimat. Potser ha estat això. I em sap greu, perquè, com els protagonistes del film, ni ella ni jo mai no vam actuar amb mala fe. Però ens vam causar massa patiment i la vida havia de continuar.