Ahir vaig veure Joker, de Todd Phillips. I més enllà de l’encert dels seus guionistes —el mateix Phillips i Scott Silver— en convertir un dels més populars antagonistes de Batman en protagonista d’un film psicològic al voltant de la marginació i el ressentiment com a causes de la maldat, i de l’extraordinària interpretació de Joaquin Phoenix, el que també em va semblar interessant és el paral·lelisme que es pot establir entre la situació de la ciutat de Gotham i les nostres metròpolis en el present i en un futur immediat.
A Gotham, la ciutat imaginària de Batman, regna el caos com a conseqüència de la degradació de les condicions de vida dels seus ciutadans, que veuen retallades les prestacions dels serveis socials alhora que la pobresa s’estén a amplis sectors de la societat. La situació s’agreuja quan una vaga en la recollida d’escombraries omple els carrers de rates i brutícia. Mentrestant, els rics viuen aïllats en les seves mansions, allunyats del conflicte, i la televisió continua enviant a la població la seva ració d’humor diària per tal de mantenir-la entretinguda, de publicitat comercial perquè continuï consumint i de propaganda electoral davant d’unes properes eleccions municipals. Però l’assassinat de tres empleats d’un dels pròcers de Gotham que opta a l’alcaldia a mans d’un home disfressat de pallasso s’interpreta com un desafiament als poderosos, el tret de sortida per a la revolta, i els ciutadans de Gotham es llancen al carrer amb màscares de pallasso en una manifestació en contra dels governants, que acaba en aldarulls.
Fa uns dies, a les manifestacions de Paris contra el projecte d'unificació del règim de pensions, hi havia persones que es manifestaven amb caretes de pallasso en una clara al·lusió als manifestants de Gotham, que tips de patir una degradació social que els aboca a la misèria, assalten els carrers i sembren el caos.
Però és que potser aquest ordre que promou la desigualtat no és un caos també? No és violència també la que s’exerceix des del poder econòmic per tal de defensar un model basat en l’opulència de pocs i la pobresa de molts? A Xile, a Colòmbia, a Bolívia, a Brasil, a Veneçuela, a Hong Kong... —i podria continuar amb països d’Àsia i Àfrica— els conflictes s’estenen davant del malestar de la gent, obligada a fer front a unes circumstàncies cada vegada més dures, amb més misèria i més violència. El món sencer viu la incertesa de les transformacions que comportarà el canvi climàtic en el marc d’un neocapitalisme que vol romandre cec a les evidències per tal de preservar un sistema predador.
Veient la pel·lícula em va fer l’efecte que veia les ciutats del planeta d’aquí trenta anys o quaranta anys, quan les condicions naturals per a la supervivència dels éssers humans siguin més extremes i hi hagi més refugiats a causa dels conflictes i de la pèrdua de terres emergides, quan la sequera converteixi en improductius extensos territoris o incrementi els incendis forestals... Em va fer l’efecte que Gotham era el futur que ens espera, i en aquest, personatges maltractats i desesperats, alienats i embogits per unes condicions tan adverses, poden proliferar i, com en el film, convertir-se en líders de la revolta dels marginats, els miserables, els nihilistes. A la Revolució francesa ja va passar. I més proper encara: Hitler no podria considerar-se una mena de Joker? Dements entronitzats per una multitud desesperançada, àvida de salvadors a qualsevol preu.