Al voltant de l'escriptura
Fa uns quants dies que vaig acabar la novel·la que m’ha ocupat tres anys. I més enllà de la satisfacció del primer moment, sento la seva absència. Els personatges que m’han acompanyat tant de temps, de sobte, m’han abandonat i m’he quedat sol. En Marc, Djembo, Simon Flaherty, l’Emili Ferrer, Cynthia Hawkins i tants d’altres han quedat fixats en el relat definitiu, sense possibilitat de fer-los viure més; s’han esgotat en ells mateixos i n’he de buscar de nous per tornar a iniciar un camí de somieig i exaltació, però també de patiment i angoixa.
Escriure una novel·la és una fugida de la realitat per lliurar-te a una obsessió personal que persegueix crear-ne una altra, de realitat, a través de la destil·lació d’emocions, lectures, experiències, observacions i intuïcions. El resultat d’aquest procés alquímic són personatges, històries, passions i paisatges que només existeixen a través de la paraula escrita. El talent de l’escriptor consisteix en fer reviure en el lector tots aquests components amb una versemblança tal que els permeti transcendir la paraula i, materialitzant-se en la seva ment, despertar-li tot un seguit d’emocions. No és cosa fàcil, perquè el lector és distint i plural, i en el procés de lectura hi aporta tot el seu bagatge personal. Cal seduir-lo amb les armes de l’estil, la tècnica i, sobretot, la sinceritat que respiri el relat. Aquest és el gran repte. Més enllà de l’originalitat de la història hi ha la fascinació de l’escriptura, la manera personal com l’escriptor empra la paraula per descriure i relatar, per dialogar, per analitzar, per oferir situacions i personatges a la mirada del lector.
Sens dubte és un repte apassionant i al que m’he lliurat amb l’esperança d’assolir en algun moment l’encert que percebo en tants i tants escriptors que admiro, i en els quals, no me n’amago, m’emmirallo i m’inspiro. Perquè em passa que quan en una lectura ensopego un pensament brillant, una frase suggeridora o un gir inesperat en el relat, no puc evitar l’emoció i, de vegades, la commoció, i immediatament passo a sentir la necessitat d’abraçar jo mateix la idea o el concepte, d’acaronar-lo, d’assaborir-lo en el meu pensament, i del pensament passo a l’escriptura. De vegades, abans de posar-me a escriure, llegeixo alguna cosa d’un autor que m’agrada, res, amb mitja dotzena de línies en tinc prou, i a través de la lectura absorbeixo l’energia necessària per emprendre la feina. Són paraules i conceptes tan bells que m’inspiren, em creen un neguit interior, un desig tan intens d’emulació, que em permet vèncer la temença inicial, el dubte condemnat que sempre m’acompanya, i llançar-me a escripturar a la meva manera el que tinc en ment. Gairebé sempre el que llegeixo i el que escric tot seguit no tenen res a veure i l’únic punt en comú és l’expressió perfecte, assolida en l’autor admirat, i que jo busco amb insistència.