Dissabte vaig veure una pel·lícula que es podria subtitular “la imperceptibilitat masculina de l’amor” i que tracta de la tan real i estesa ceguesa de l’home davant l’amor silenciós de la dona. I em va resultar tan sorprenentment emotiva dins d’una exposició de la realitat freda i insensibilitzadora en què viuen els personatges de la història i la majoria de tots nosaltres, que la vaig veure dues vegades seguides. El trànsit del protagonista masculí de la indiferència rutinària vers la seva dona cap a l’exaltació sentimental de la seva absència després d’una mor inesperada és commovedor i paradigmàtic, perquè reflecteix una característica masculina tan habitual i que sento en mi mateix, que me n’avergonyeixo.
He vist la pel·lícula pocs dies després de la vaga mundial feminista i, després de veure-la, me n’adono del gran error que la nostra civilització ha comès i està cometent al situar les dones en un segon pla i excloure-les històricament de la participació en l’establiment de les directrius de la vida col·lectiva. Cada vegada estic més convençut que l’extraviament en el qual vivim és en bona part conseqüència d’haver relegat la feminitat a la submissió de la masculinitat, de la imposició dels valors masculins sobre els femenins en un triomf clar de la força i l’agressivitat sobre la sensibilitat i la capacitat d’estimar.
Encara som en l’etapa de la selva, en l’imperi del més fort, i si s’ha de produir un canvi en la trajectòria que seguim, que ens aboca com a espècie, malgrat tota la tecnologia que hem arribat a acumular, cap a la destrucció, ha de venir de la incorporació de valors femenins en la nostra consciència col·lectiva. Crec que els homes ja hem demostrat que som manifestament incapaços de dirigir la humanitat cap a una pau àmplia i duradora entre nosaltres i amb el planeta que habitem. L’acumulació d’errors i barbaritats comeses per figures masculines en nom d’objectius i interessos generals és proverbial i continua, i malgrat l’ostentació que fem en el món occidental de les nostres conquestes socials, la misèria econòmica i moral s’eixampla dia a dia i ens fa viure en una mena d’esquizofrènia assumida. El sofriment que ens causem els uns als altres és tan extens i tan present que ens emmalalteix i tan sols en l’atordiment conscient o inconscient trobem una escapatòria.
Ha arribat un punt que ja no puc mirar els noticiaris televisius, ni veure documentals sobre desheretats, ni llegir més literatura catastròfica, em trastorna, m’entristeix i em confon, perquè no trobo cap sentit a viure envoltats de desheretats i miserables, de catàstrofes humanitàries provocades per guerres, de cruels tiranies masculines emparades per preceptes religiosos establerts per divinitats i profetes masculins. Estic convençut que si poséssim en una balança les tones de dolor i les tones d’amor desinteressat, de germanor solidària, de sentiments i emocions que t’acosten molt més a la felicitat que un compte bancari multimilionari o una pregària exaltada abans de fer-te explotar amb una bomba per mirar de matar-ne juntament amb tu com més millor, la balança s’inclinaria cap al dolor. I en això, el lideratge secular masculí en té la responsabilitat.
No sé com estaria el món si en lloc de dirigir-lo els homes, l’haguessin dirigit les dones, però dubto que estigués pitjor. Potser ja va sent hora d’incorporar la seva veu capacitada en tots i cadascun dels àmbits a través dels quals estructurem la nostra organització social. Però no una dona masculinitzada, admesa per la seva assumpció de valors masculins, com sovint passa, sinó una dona amb tota la seva feminitat impregnada d’uns valors que, cada vegada més, lamento no haver assumit prou.
Per cert, la pel·lícula que m’ha il·luminat l’ànima per unes hores i m’ha inspirats tot això és Cerezos en flor (Kirschblüten – Hanami, 2008), de la directora i escriptora alemanya Doris Dörrie (Hannover, 1955).
