Sobre presos polítics, o no. (Poc importa el qualificatiu davant del fet injust)
Fa cent dies que Oriol Junqueras i Joaquim Forn són a la presó en caràcter preventiu —uns quants més Jordi Sànchez i Jordi Cuixart— davant del risc de reincidir en els delictes dels quals se’ls acusa i de la seva perillositat com agitadors de masses i incitadors a la violència.
Independentment de la falsedat de les acusacions i l’arbitrarietat jurídica que implica mantenir-los tancats, és obvi que la finalitat de l’empresonament d’aquests quatre líders de l’independentisme és la venjança pel desafiament que una part important de la societat catalana està fent a l’Estat espanyol. També hi ha un clar advertiment de què li pot passar a tot aquell que es mantingui ferm en el seu ideari independentista i, sobretot, hi ha una voluntat d’humiliació evident. Tancar Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i obligar-los a justificar-se, a donar explicacions dels seus actes davant del jutge i a acatar una sentència injusta, de la qual el propi jutge estic segur que n’ha de ser conscient més enllà del deure que li ha assignat el govern de Rajoy de convertir-se en garant de la Constitució de 1978 i la unitat d’Espanya, i únic interlocutor de la Catalunya independentista, és clarament una represàlia i un càstig degradant per no pensar com tocaria.
Però el que no ha considerat l’Estat a l’actuar així és que la humiliació, quan es fonamenta en l’abús i la injustícia, no vexa qui la pateix, sinó qui la practica. I que la intensitat i l’allargament de la humiliació és directament proporcional a la vergonya i la ignomínia que cau sobre qui la exerceix i els qui l’aplaudeixen. Burxar en la ferida, rabejar-se en la debilitat de la víctima i voler fer augmentar el seu patiment com a manifestació de triomf, és avançar pel camí de la desqualificació moral per instal·lar-se en l’embrutidora realitat de la llei del més fort; és caure a reivindicar l’arbitrarietat i la barbàrie com a norma de relació i convivència entre les persones enfront de la tolerància i el diàleg. És abandonar la civilització per tornar a la selva.
I si és que mai no l’hem abandonada?
Aquesta pregunta em mortifica.