Reflexions

El cinema com a memòria

A principis d’any, a Palma, vaig veure la pel·lícula francesa Una bolsa de canicas (Un sac de billes, 2017), de Christian Duguay, basada en la novel·la homònima, de caràcter autobiogràfic, de Joseph Joffo. La novel·la, que va ser un best-seller quan es va publicar l’any 1975, narra les peripècies de dos germans jueus de deu i dotze anys —Maurice i Joseph—, que durant l’ocupació nazi de París, per salvar la vida, es veuen obligats a separar-se de la família i emprendre tots dos sols un llarg viatge. El propòsit és reunir-se tots plegats a la zona lliure, a Niça, i ho aconsegueixen. Però a les darreries de la guerra, les deportacions massives de jueus dels territoris ocupats pels alemanys els obliguen a dispersar-se novament, i el periple dels dos germans continua.

Dissabte passat, al programa “El cine da la 2” van passar El hijo de Saúl (Saul fia, 2015), del director hongarès Lázló Nemes. Una pel·lícula crua que reflecteix el dia a dia d’un Sonderkommando del camp d’extermini d’Auschwitz. Els Sonderkommandos eren unitats especials de presoners encarregades d’acomboiar els jueus que arribaven en trens des de diferents punts d’Europa i directament passaven a les càmeres de gas: els conduïen, els ajudaven a despullar-se i, una vegada entraven a les “dutxes”, escorcollaven les robes i els equipatges i els retiraven; tot seguit, s’ocupaven de traslladar els cadàvers als forns crematoris i netejar ràpidament els rastres de sang i excrements que havien deixat en l’agonia per rebre el grup següent; als forns, cremaven els cossos i, a continuació, recollien les cendres i les abocaven al riu o les dispersaven. Presoners, molts d’ells també jueus, que a canvi de conservar la vida es convertien en els operaris de la maquinària d’extermini dissenyada pels nazis a finals de la guerra per eliminar massivament la població jueva i la d’altres minories.

Les dues pel·lícules, tot i que molt diferents en el plantejament argumental i en el tractament del relat, reflecteixen dos moments d’un mateix procés, que és la culminació aberrant de l’odi generat durant segles cap a un grup ètnic-religiós. La criminalització que l’Estat nazi va fer dels jueus a través de la propaganda va estendre’n la ràbia i el menyspreu en gran part de la població alemanya, que va assistir impassible a la seva vexació, espoli, deportació i, finalment, extermini.

Per això, la criminalització que l’Estat espanyol està fent de l’independentisme català amb la complicitat dels mitjans de comunicació afins, i que ha portat a la radicalització del conflicte i al desencadenament d’un corrent d’animadversió popular generalitzat cap al catalanisme i els catalans, és una acció, si més no, temerària, d’una vilesa impròpia d’un govern que té la missió de vetllar per la convivència pacífica en els territoris que administra.

Hauríem d’aprendre de la història que difamar l’adversari amb insults i mentides i sembrar l’odi no és la manera de resoldre un conflicte político-cultural, ans al contrari, és un camí cap a la desavinença i l’enfrontament permanent, fins a l’extrem de fer possible que, en un moment donat, es desfermi la barbàrie, com va passar a Alemany fa tan sols vuitanta anys.

Cada victòria de la línia repressiva i autoritària del govern del PP en el conflicte amb Catalunya és una derrota per a Espanya en el camí del rencontre. Perquè l’aplicació del menyspreu i la violència per part de l’Estat augmenta el ressentiment i fa créixer la desafecció d’un gran nombre de catalans. Vèncer per la força mai és una veritable victòria; la convivència en harmonia únicament està assegurada amb el respecte mutu, el diàleg i el pacte. Qualsevol persona intel·ligent ho sap.