A propòsit del film La conspiració del silenci
Aquest diumenge TV3 va passar la pel·lícula alemanya La conspiració del silenci (Im Labyrinth des Schweigens, 2014), de Giulio Ricciarelli. El guió es basa en fets reals succeïts a Frankfurt entre els anys 1958, que s’inicia la investigació, i 1965, que té lloc el darrer judici de l’anomenat Procés d’Auschwitz, en el qual es van jutjar 22 oficials de les SS pel paper que van jugar en el camp d’extermini on van morir més d’un milió de persones. A la pel·lícula, l’argument gira al voltant del fiscal Johann Radmann, un jove idealista que quan s’assabenta del que va passar a Auschwitz i que bona part dels nazis que van fer possible el seu funcionament han tornat a la vida normal i exerceixen les seves professions anteriors o de noves emparats per una conspiració de silenci que abraça des de les autoritats alemanyes fins a la ciutadania, es trasbalsa profundament i, amb la cobertura del seu cap, el fiscal general de Frankfurt, inicia una investigació amb la intenció de dur davant dels tribunals els oficials supervivents del camp d’extermini.
Aquest va ser el primer judici civil a Alemanya destinat a mostrar públicament uns fets terribles i acabar amb la impunitat que la pervivència ideològica en uns i la vergonya en uns altres permetia. El Procés d’Auschwitz va ser el primer pas per a la reparació de la dignitat nacional alemanya a través del reconeixement de la culpa, la teràpia necessària per a la recuperació psicològica d’una nació sobre la qual pesava l’enormitat d’un genocidi.
Alemanya havia estat vençuda i va ser capaç de fer aquest exercici sanador des de la humilitat del vençut. Però si hagués guanyat la guerra, aquesta depuració no s’hauria dut a terme i els crims continuarien ocults i impunes i la ideologia que els va perpetrar, viva.
A Espanya el feixisme va guanyar la guerra civil i la crueltat perpetrada sota la cobertura de la confrontació per un i altre bàndol va continuar, però ara tan sols per part d’un, que va seguir castigant i matant persones per raons ideològiques durant un llarg període de temps. Durant tot aquest temps a casa meva es va viure en el silenci i la por, la política era percebuda com una activitat de risc si no s’exercia dins dels límits del règim establert, i vaig créixer en la ignorància de la violència que exercia l’Estat contra qualsevol dissidència. La meva primera consciència política l’adquireixo a la universitat i es mou en la clandestinitat i sota l’amenaça de la repressió policial. Jo ja tenia aleshores divuit anys, i encara vam haver d’esperar uns quants anys més perquè el règim autoritari que havia assolit el poder a Espanya el 1939 perdés el seu líder i s’iniciés el camí cap a la democratització.
Però a diferència d’Alemanya, la democratització espanyola no va depurar les responsabilitats criminals comeses durant la dictadura franquista, i les mateixes persones que havien exercit la violència d’estat van reciclar-se a demòcrates i van continuar ocupant càrrecs polítics i institucionals. D’aquí les deficiències democràtiques que arrossega el país després de quaranta anys de transició i que s’han posat de manifest amb l’esclat del nacionalisme català. D’aquí les dificultats per a l’esclariment del que va passar a les presons espanyoles durant la postguerra, de les detencions capricioses, les desaparicions i les execucions després de judicis sense garanties. D’aquí la impunitat d’individus amb sang innocent a les seves consciències.
No, les seqüeles de la Guerra Civil no s’han acabat encara, i no s’acabaran fins el reconeixement per part de l’Estat del període obscur i de dolor que va significar la dictadura franquista per a milions de ciutadans i el vulgui ventilar per tal de tancar definitivament les ferides, com va fer Alemanya. L’ocultació i el silenci, el voler passar pàgina sense més ni més, la banalització del sofriment infringit, és l’actitud pròpia de qui té encara la mentalitat d’aquells vencedors malgrat titllar-se de demòcrata.