Reflexió ociosa a Son Bauló
La Isabel s’ha enfilat a una escala vella d’alumini que es mou més que un ballarí de rumba i em diu que la vigili perquè té por de caure. I penso: quants milions de persones s’enfilen a una escala per fer alguna cosa cada dia al món? Quantes en cauen i es trenquen un braç o una cama, o s’esberlen el cap contra el cantell d’un moble o d’una porta? Centenars, potser milers... Però segurament no hi ha estadístiques que comptabilitzin aquest accident concret, que queda inclòs dins del concepte més ampli d’accident laboral o domèstic, en funció de l’àmbit on es produeixi la caiguda.
La raó per la qual la Isabel s’ha enfilat a l’escala vella d’alumini és fer nets uns caps de biga falsos de fusta. (Element decoratiu que l’arquitecte ha situat sota el ràfec de la teulada i que la Isabel s’aplica en el seu manteniment cada any. Primer, en treu la pols amb un drap humit i, després, quan estan eixuts, els aplica una capa de Textol, una imprimació que tanca els porus de la fusta i la protegeix de la humitat i la pluja.) No hauria estat millor prescindir d’aquesta floritura i estalviar-li a la Isabel la feina i el risc d’una caiguda?
Per altra banda, aquests caps de biga falsos de fusta que volen fer la impressió que la teulada s’hi recolza, ofereixen un aixopluc excel·lent a les vespes, que estiu rere estiu hi fixen els seus nius de cel·lulosa de cel·les hexagonals perfectes, i abans que la Isabel emprengui la tasca de neteja, em toca foragitar-les amb un insecticida, la qual cosa sempre em provoca un cert remordiment.
I penso que en aquesta concreta circumstància, sóc jo qui s’arrisca a caure de l’escala vella d’alumini fugint de la reacció desesperada de les vespes. “Caldria comprar una escala nova”, em dic a mi mateix. “O millor, potser hauríem arrencar els caps de biga falsos de fusta i s’ha acabat manteniment, nius de vespes i l’ús de l’escala, que ja sigui vella o nova sempre és un perill, sobretot si considerem que, tant la Isabel com jo, cada estiu que passa som un any més grans”. “Més grans? Més vells, per ser exactes; perquè a partir dels seixanta, un ja no es fa gran, sinó vell”.
Mentre rumio tot això assegut al balancí, mirant-la, la Isabel ha acabat de netejar els dos primers caps de biga falsos i comença amb el tercer, que li queda una mica més apartat i s’ha d’estirar abastar-lo. L’escala trontolla a cada refregada seva, i jo, alarmat, interrompo el fil del pensament, m’aixeco i la hi aguanto, no sigui cas que efectivament caigui i passi a ser un d’aquest accidents d’escala no comptabilitzats en cap estadística específica que es produeixen cada dia arreu del món.