Reflexions

Aquesta darrera setmana, diferents converses que he mantingut han acabat tocant un punt molt sensible per a mi: la depressió.

Per una banda, vaig tenir notícies sobre l’estat de la filla adolescent d’un amic, que porta més d’un any en un procés depressiu. Sembla que, molt a poc a poc, se’n va sortint, però amb recaigudes que desmoralitzen la família i, sobretot, la noia, que, autoexigent i acostumada a l’èxit acadèmic, se sent confosa i no sap per on tirar. Per una altra, un amic una mica més jove que jo —deu estar entre els 60 i els 65— em va confessar que duia un grapat de mesos desmotivat i apàtic, sense interès per res, havent de fer front al seu dia a dia amb un esforç sobrehumà. La revelació em va agafar per sorpresa, perquè el meu amic és un home cordial i planer, donat a fer bromes, a qui per res del món hauria suposat mai víctima possible d’una depressió, com em va dir que li havien diagnosticat. Per últim, aquest cap de setmana, mentre en Natxo i jo dinàvem a La Cantina després de caminar per les muntanyes del Berguedà, va sortir el tema de les depressions.

En Natxo és una d’aquelles persones afortunades que van passant per les diferents etapes de la vida sense traumatismes. L’adolescència, que per a la filla del nostre amic s’està convertint en una vivència pertorbadora —per a mi va ser infernal—, per a ell fou un trànsit imperceptible, sense dubtes ni vacil·lacions doloroses. Es va casar molt jove amb la noia que estimava, va trobar una feina que el satisfà tot just acabada la carrera i la bona salut li ha permès practicar sense interrupcions l’activitat que l’apassiona: el muntanyisme. És clar que ha tingut que fer front a situacions difícils i a conflictes professionals i familiars, però mai no ha patit el desassossec angoixós d’una depressió. Per això, en la nostra conversa de sobretaula, li costava entendre com es pot arribar a sentir una persona deprimida, d’indefensa i d’impotent, i com la voluntat no hi té res a veure, en una depressió, perquè precisament la malaltia desarbora la teva voluntat i et sotmet a processos que no pots controlar. El deprimit no és una persona dèbil de voluntat, que s’abandona a la malenconia i s’hi rabeja en lloc d’enfrontar-se al conflicte que l’afecta amb determinació i coratge. En una depressió, la voluntat, la determinació i el coratge no compten, perquè la malaltia, aquesta pertorbació bioquímica del nostre organisme que és una depressió, et deixa sense voluntat, ni determinació, ni coratge, i et converteix en un ésser vulnerable, que necessita de l’ajuda i la comprensió dels qui l’envolten per no continuar enfonsant-se en el pou negre en què se li ha convertit la vida.

Una depressió no et dóna febre, ni t’inflama un òrgan, ni es manifesta de forma visible en el cos; la depressió és invisible i, com a tal, difícil de percebre’s com a malaltia. Per això, sovint, el depressiu és tingut per un “cuentista”, un farsant que busca escapolir-se de les seves responsabilitats —que ja n’hi deu haver, d’aquests—, o com un lànguid, un individu mancat d’energia i de vigor, incapaç de superar els problemes que li aboca la vida a sobre, i que és esperonat a reaccionar amb exhortacions i consells, que l’única cosa que fan és angoixar-lo encara més.

Em falten coneixements per parlar amb una certa autoritat sobre la depressió i tampoc no és la meva pretensió fer-ho, tan sols vull trencar una llança en favor dels deprimits en una societat on cada vegada n’hi ha més i, en general, més mal considerats. Perquè en aquest sistema que valora l’èxit i el triomf personal pel damunt de tot, els depressius, ocasionals o crònics, exògens o endògens, constitueixen una categoria més dels perdedors.