Al voltant de l’afecte
La tardor passada l’Elisabet Mabres (nota 13/05/2015) em va proposar que col·laboréssim en un projecte foto-literari juntament amb una altra fotògrafa, la Sònia Troncoso. Ens vam reunir a casa seva i vam començar a debatre el caràcter del projecte en funció de les filies de cadascun. Es va decidir per majoria que el protagonitzarien dones ―elles eren dos i jo un. També es va decidir que s’havia de moure en l’àmbit dels sentiments ―vaig pensar que era un terreny força difícil per ser tractat en imatges, però també ho vaig acceptar. Si es volien complicar la vida, allà elles. I finalment es va concretar que es limitaria a la relació amb la parella en un sentit ampli, no estrictament sexual.
En sortir de la reunió vaig anar a casa i vaig escriure un text sobre l'afecte i la seva transcendència a la nostra vida amb la intenció de fixar les primeres línies d’un projecte que vaig proposar titular AFECTECIONS /AFFECTIONS. (Sense cap alteració, la paraula anglesa affections té el doble significat d’afecte i d’afectació que volia posar de manifest en canviar la “a” d’afectacions per una “e” i vincular d’aquesta manera el significat d’afectació ―alteració― a una conseqüència de l’afecte.)
Les meves companyes em van agrair el text i l’entusiasme que mostrava. Però al cap d’uns quants mesos, quan les suposava lliurades a la recerca de les seves protagonistes femenines i a una estimulant creativitat fotogràfica, vaig saber que el projecte havia avortat per discrepàncies en l’enfocament. De manera que d’aquell projecte tan sols ha quedat l’embrió del meu text, que diu així:
Som els nostres afectes: els afectes ens conceben, els afectes ens conformen, els afectes ens completen. I quan no hi són, ens confonen i ens desfan en dolor.
Des del moment de la nostra concepció vivim sota el designi dels afectes. Els afectes són els reguladors de les nostres vides, d’ells depèn el nostre grau de felicitat.
A partir del nostre naixement l’afecte es converteix en el factor determinant del que serem i marca la nostra relació amb qui ens envolta; primer, amb la mare; després, amb el pare i els parents; i s’hi van afegint companys i amics; i finalment, la parella o les parelles successives ―tot i que hi ha qui les acumula i encavalca.
Amb la parella els afectes assoleixen el paper més rellevant i es converteixen en el motiu i motor de la nostra vida. L’enamorament és un trastorn intens i profund del nostre jo, que el transforma i el completa; és un lliurament i, alhora, una dependència; generositat i egoisme en l’acte d’estimar i ser estimat.
Qui és estimat és ric i afortunat. Però encara ho és més qui és capaç d’estimar i estima. Perquè estimar completa i enriqueix, humanitza en el significat més positiu del terme i dota la vida d’un sentit indestructible i d’una font d’energia inesgotable. Estimar és una necessitat per assolir l’anhelada serenitat, la plenitud vital, la joia benaurada. I no cal reduir l’objecte d’estimació a quelcom únic i concret ―la parella, el fill, la feina, el gos, l’amic... (Déu, Buda o Nyarlathotep formen part d’una altra dimensió); com més ampli sigui el ventall del nostre afecte més garantida tenim la satisfacció d’ésser.
Estimar és una actitud de l’ànima, i en el seu procés de maduració és desplaça de dins cap a enfora. Des del Jo superlatiu de l’infant fins a l’amor universal de místic tots fem el nostre camí, i arribem on arribem. I en aquest recorregut afectiu tots som víctimes i botxins alguna vegada.