Reflexions

La profecia de Kafka

Durant el vol de Palma a Barcelona vaig acabar de llegir La Tierra se agota, de James Lovelock (Editorial Planeta, 2011).  Suspès en l’atmosfera a 9.000 metres d’alçada, contemplant la lleu línia rogenca que el sol pintava en la volta d’un cel que s’enfosquia per segons, vaig tancar el llibre i em vaig sentir desesperançat. I vaig haver de fer un esforç d’allunyament del meu jo per trobar una mica de confortació en el fet irremeiable que era humà i que la condició humana, de moment, no donava per a més. De res em servia deprimir-me pel comportament forassenyat de la meva espècie, la més intel·ligent de les formes de vida existents sobre la Terra i la gran triomfadora en l’art de sobreviure i estendre’s pel planeta, i que, no obstant això, amb la seva actuació estava desencadenant un canvi mediambiental de conseqüències imprevisibles i que posaria en qüestió la seva mateixa supervivència.

James Lovelock és un científic britànic que a finals de la dècada dels seixanta va concebre la Terra com un gran organisme en el qual la matèria viva i la matèria inert interactuen entre elles i s’autoregulen amb la finalitat d’obtenir un entorn òptim per a la vida. Aquest procés de retroalimentació, que s’inicia en el mateix moment que apareixen les primeres formes de vida fa 3.500 milions d’anys, configura finalment una biosfera on es produeixen els processos evolutius que donen lloc a la biodiversitat actual, amb l’espècie humana al capdamunt de l’arbre de la vida. Lovelock va anomenar el supraorganisme de la seva hipòtesi, Gaia, i des d’aleshores ençà diferents investigacions en l’àmbit de la biofísica i la bioquímica l’han anat confirmant i li han anar fent guanyar adeptes entre els estudiosos de les ciències de la Terra.

Fa uns anys vaig sentir curiositat per la hipòtesi de Gaia i el seu creador, i vaig llegir Homenaje a Gaia. La vida de un científico independiente (Editorial Laetoli, 2005), una autobiografia en la qual Lovelock es presenta com un científic desvinculat de qualsevol grup de poder i que, gràcies al detector de captura d’electrons de la seva invenció, va poder col·laborar en projectes de diferents organismes ―la NASA entre ells―, de mesurament de la composició de l’atmosfera a diferents parts del planeta. I va ser a través d’aquestes observacions que va arribar a concebre la idea de Gaia.

Explico tot això per situar l’home que, en La Tierra se agota, vaticina una propera gran migració cap a latituds elevades fugint de territoris desolats per un canvi climàtic devastador que, a més, quan s’estabilitzi 4° o 5° C per damunt de la temperatura actual, pot arribar a fer pujar el nivell del mar entre 20 i 30 metres. (L’escalfament que va seguir la darrera glaciació fa 15.000 anys, quan el nostre avantpassat de Cromanyó ja corria pel món, va fer pujar el nivell del mar 100 m.) Us imagineu què significa una pujada del nivell del mar de 20 o 30 metres en un món superpoblat, on la majoria de les grans aglomeracions urbanes són costaneres i les terres més productives es localitzen en les zones deltaiques? És clar que aquest procés ―que ja s’ha iniciat― no es produirà sobtadament. Però tampoc no serà tan lent com la nostra falta de resposta fa imaginar. El fet es que, desencadenat un escalfament que ja no té aturador ―entre d’altres raons, perquè l’espècie humana no pot canviar d’un dia per un altre i abandonar el model de civilització egoista i tribal que li és propi ―, l’única cosa que podem fer és retardar les seves conseqüències més extremes i preparar-nos per a una nova etapa tòrrida de Gaia.

Lovelock, a qui no agrada fer ciència ficció, no aventura cap escenari, tan sols desitja que aquest gran cataclisme que haurà de suportar l’espècia humana li permeti evolucionar cap un nou individu capaç de conviure d’una manera estable amb els seus congèneres i amb Gaia. L’esperança, doncs, resideix en el fet que puguem esdevenir una espècie capaç d’autoregular-se i ser una part beneficiosa de Gaia; no una infecció com ara. I es pregunta: en el gran contingent genètic de la humanitat hi haurà gens que puguin acomplir aquest objectiu? Què creieu? Serem capaços d’evolucionar cap a un tipus humà generós, afectuós amb els altres i capaç de viure sobre la Terra d’una manera tan lleu que no hi deixi cap rastre? La veritat és que m’agradaria. Però veient el panorama que hi ha potser encara triguem uns quants milions d’anys més a donar a llum un individu així. I això si és que hi arribem. Perquè, qui no et diu que pel camí, agressius i estúpids com som, no ens exterminem abans i la vida superior futura sigui l’evolució d’un escarabat, un dels pocs éssers capaços de sobreviure a un devastador cataclisme atòmic? Potser el conte de Kafka d’aquell pobre noi que un dia es desperta convertit en escarabat sigui una premonició, una profecia.

(Fotos baixades d'Internet)