Reflexió al voltant del matrimoni per encàrrec d’uns nuvis
(Aquest text va ser llegit el 4 de setembre de l'any 2015, al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Palma, durant la cerimònia civil de casament de Juan Rafael Medina Torrecabota i Joaquina Fructuoso Sunyer)
Les persones afronten el matrimoni amb diferents actituds i predisposició. Hi ha parelles que es casen al cap d’un mes d’haver-se conegut, arravatats d’amor; d’altres, en canvi, festegen durant anys i arriben al matrimoni gairebé per avorriment. Hi ha qui, a mesura que s’acosta la data fixada va posant-se nerviós i s’ho repensa; en canvi, hi ha qui també es posa nerviós i s’hi tira de cap. Sé de persones que al moment de dir “sí” a un, pensaven en un altre. D’altres no s’han presentat a la cerimònia i han deixat tothom plantat, parella i convidats. També hi ha qui es casa i als tres mesos es divorcia. I qui, la nit de noces, confessa a la parella que no sap per què s’hi ha casat. I ja no parlem del que passa després del matrimoni.
Per això assistir a un casament, encara que sigui mitjançant un acte discret, sense grans cerimònies ni convits, sempre té un punt d’inquietant. L’assistent no pot deixar de preguntar-se què passarà a partir d’ara i busca referències en la història: en la seva i en la de la Humanitat. En la seva, fa un repàs dels matrimonis dels quals disposa d’informació entre parents, amics i coneguts, i se n’adona que a més informació, més conflictes i disgustos, i que les parelles que li semblen exemplars i consolidades són precisament aquelles de les que en sap ben poca cosa. “Si més no, sospitós”, pensa.
En la història de la Humanitat, la vida íntima de les persones tan sols és reflectida per biògrafs i novel·listes. I l’assistent comença a repassar personatges que recorda sense anar gaire enrere. Enric VIII d’Anglaterra es va casar vuit vegades i no tenia miraments a l’hora d’enllestir les bregues de parella; a Carles I d’Espanya se li reconeixen com a mínim cinc fills fora del matrimoni; Caterina II de Rússia va tenir una pila d’amants i, segons males llengües, no tots de l’espècie humana. I si continuem per la línia de la reialesa fins als nostres reis més recents la institució matrimonial tampoc resulta ben parada.
Del que diuen els novel·listes no cal ni parlar-ne, perquè aquests sempre s’entesten a oferir la pitjor cara del matrimoni. Des de Flaubert a Jonathan Franzen, passant per Tolstoi i Simenon, el matrimoni es presentat como una fàbrica de frustracions i d’infelicitat. I quan hi ha algú que crea situacions i personatges conduïts pel més pur enamorament, com Jane Austen, per exemple, sempre acaba les històries just al moment del casament. Després no se sap com continuen. Molt sospitós, també.
Amb tot això no vull dir que del vincle matrimonial no se n’hagi d’obtenir cap satisfacció. Si la gent continua casant-se per alguna raó ha de ser, encara que l’assistent no la comprengui i es miri amb incredulitat i admiració en Juanra i la Joaquina que ara precisament l’acaben d’establir. I als quals felicito de tot cor i els desitjo que siguin l’excepció que confirma la regla, i visquin en pau i felicitat. Amén.
I ara ja podeu cridar allò tan tronat de “¡Viva los novios!”
(Fotos cedides per Juan Rafael Medina)