Reflexions

Rosegadors de cinema

En l’àmbit de la sociologia urbana i de l’antropologia cultural ha aparegut una nova varietat d’individus: els rosegadors de cinema (rodentia cinematographica). Es tracta d’individus que entren a les sales del cinema carregats amb paperines de crispetes, cruixents bosses de caramels o xocolatines i refrescos, i que es passen mitja pel·lícula remenant, desembolicant i rosegant aquests aliments. No importa si la pel·lícula és d’acció, romàntica o una tragèdia i que a la sala es facin silencis dramàtics, emotius o expectants; ells continuen rosegant i posant remor de fons a l’exhibició del film.

A mi particularment em posen molt nerviós i procuro allunyar-me’n tant com puc. Però de vegades, després de canviar-me de lloc una o dues vegades, arriba un rosegador d’última hora que se m’asseu al costat i em posa frenètic. I no els diguis res, que es molesten i sovint reaccionen amb insolència. “No ho diu enlloc, que estigui prohibit menjar al cinema”. No, no ho diu enlloc, però oi que no se li acut a ningú posar-se a rosegar crispetes en una representació teatral o en un concert del Palau? Per què, doncs, al cinema sí? És que el setè art ho és menys que l’art de Talia o el d’Euterpe perquè no té una musa que el dignifiqui? Però si precisament el cinema reuneix totes les muses: la de la comèdia, la de la música, la de la història, la de la dansa... ; el cinema és l’art global, que demana l’esforç d’escriptors, directors, operadors de fotografia, actors, músics, ballarins, especialistes, muntadors i de molta més gent per oferir les seves produccions al públic. D’acord que hi ha pel·lícules que no es mereixen ser considerades obres d’art i que mentre les projecten t’has de distreure d’alguna manera, i rosegar crispetes o xocolatines n’és una; però també estareu d’acord que n’hi ha d’altres que es mereixen tota la nostra atenció i respecte durant la projecció. I considero que posar-se a escurar la paperina de crispetes o a rebregar el plàstic d’un Kinder Chocolate mentre projecten pel·lícules com Boyhood o Winter sleep, per citar-ne dues que he vist recentment acompanyat de rosegadors, és una falta de respecte als autors i intèrprets del film, encara que no hi siguin, i als espectadors que consideren el cinema una manifestació artística que volen admirar en les millors condicions possibles.

No fa gaire, un mes o mes i mig, havien apagat els llums i em disposava a veure la pel·lícula, tranquil, sense cap rosegador a prop, quan arriben una parella jove, es fixen en la fila on sóc assegut i demanen per passar. Els veig aproximar-se. El noi du dos gots de paper amb palleta incorporada a les mans, però ella no du les odiades paperines de crispetes. I respiro alleujat. Encongeixo les cames i passen pel meu davant, ell col·loca les begudes en el forat del braç dret de les dues butaques que hi ha a continuació de la meva, es treuen les jaquetes i s’asseuen. Paciència, em dic, només són dues coca-coles, podia ser pitjor. I just quan acaben els títols de crèdit, ella remena en la bossa que ha deixat a terra i treu dos entrepans; en passa un a ell i els comencen a desembolicar. No pot ser, no es possible que es posin a menjar un entrepà. Dons sí, s’hi van posar. I vaig haver d’assistir al drama de la protagonista, a qui li acaben de comunicar que no la readmetrien a la feina després d’una baixa per depressió, entre els cruixits del paper d’estany, el fregadís de la masticació i els xarrups de coca-cola. I què els dius? Que per què no se’n van al bar a menjar-se l’entrepà en lloc de venir al cinema? Em vaig plantejar fugir. Però havia d’empipar a una pila de gent i la pel·lícula havia començat, i no em vaig atrevir. De manera que vaig optar per quedar-me i pensar que amb les queixalades que els feien, els dos entrepans no durarien gaire, molt menys que aquelles enormes paperines de crispetes que em tenen aterrit.