La fascinació de les pantalles
Viatjo sovint en transport públic per la ciutat i cada vegada amb més freqüència em veig envoltat de persones amb la mirada clavada en els seus telèfons intel·ligents. Jo els miro, però ells no em veuen, lliurats com estan a la vida percebuda i viscuda a través de la pantalla. I el transport públic és solament un exemple; perquè allí on algú s’hagi d’esperar o l’entorn exterior no li demani una atenció especial, les pantalles concentren l’interès de la gent, sobretot si són joves. Ja gairebé no es veuen diaris o revistes a les sales d’embarcament dels aeroports, ni cares girades cap a les finestres del tren o de l’autobús per mirar desfilar el paisatge, ni es produeixen converses intranscendents per matar l’estona en les consultes dels metges. Les esperes ja no són una petita deturada de l’activitat que aprofites per reflexionar, llegir o relacionar-te amb qui tens a prop, sinó que han passat a formar part del continu vital que flueix a través de les pantalles i que s’ha anat incorporant a la nostra quotidianitat.
Quan era noi, l’única pantalla que podia fascinar era la del cinema. I he de confessar que em fascinava. Alguns dels records més vius que tinc d’infant estan relacionats amb determinades pel·lícules: Raíces profundas, Buitres en la selva, Duelo al sol, Siete novias para siete hermanos, Bambi... Conta la meva mare que quan els caçadors maten la mare de Bambi, em vaig posar a plorar tan desconsoladament que vam haver de sortir del cine. I quan hi penso, encara sento com si tingués l’ombra de les imatges que em van causar aquella impressió guardada en algun racó de la memòria. Devia tenir quatre o cinc anys aleshores. A l’adolescència, la meva addicció a la pantalla del cinema em va comportar algun conflicte familiar. Fins que finalment vaig acabar convertint l’afició en professió. Però aleshores vaig descobrir la gran diferència que hi ha entre fer cinema i veure cinema, i em vaig adonar que el que realment m’interessava de les pel·lícules eren les històries i no pas com estaven fetes. L’experiència juvenil de treballar en uns estudis cinematogràfics si bé em va permetre aprendre una professió, també va significar una decepció quan al procés creatiu cinematogràfic, tan llarg i sotmès a múltiples imperatius. Vaig comprendre que treballar en el cinema era un estil de vida, i que treballar en el cinema espanyol de l’època ―estic parlant de finals dels seixanta― no m’oferia estímuls suficients. Va ser com si en conèixer-lo per dins, el cinema perdés la màgia, i en perdre la màgia, l’afició va minvar. Tanmateix, havia après l’ofici i les circumstàncies van fer que m’hi dediqués durant uns quants anys malgrat no estar-ne gaire convençut.
Però m’estic apartant de l’objectiu inicial d’aquesta nota.
La segona pantalla que va irrompre a les nostres vides va ser la de la televisió, la qual, per la seva capacitat d’entrar a les llars i incorporar-se a la família, va comportar un canvi molt més profund en la manera de viure que no pas la del cinema. Recordo que quan a casa vam tenir el primer televisor ―jo devia tenir catorze anys―, els veïns, que no en tenien, passaven cada nit a veure el programa. Al principi, tenir un televisor era tot un esdeveniment social i les persones es reunien al seu voltant fascinades per aquella pantalla quadrangular en blanc i negre.
Després han vingut els ordinadors, els jocs electrònics, els telèfons intel·ligents, les tablets... Ara les pantalles ens acompanyen arreu i la seva fascinació continua sent irresistible. Sembla com si la vida hagués esllanguit al voltant nostre i es manifestés més intensa i seductora a través de les pantalles. La realitat ha perdut espai en la nostra percepció per guanyar-ne la pantalla. Ens admiren més els paisatges pixelats de les pantalles que els que ens ofereix un recorregut en tren o en autocar. Els joves a penes es miren els ulls perquè els tenen clavats a les pantalles, pendents del whatsapp o de la darrera foto que algú conegut ha penjat a Facebook. Cada vegada interactuen menys en el món real per interactuar a través de la pantalla. La vida s’ha desplaçat a les pantalles i ens movem els uns al costat dels altres cecs i indiferents.
Aquest estiu vam convidar uns amics a passar un dia amb nosaltres a la casa de Son Bauló. Després de la celebració de l’arribada i de passejar-nos per la finca, quan l’encontre va passar a tenir alguns temps morts al costat de la piscina, en lloc de buscar un tema de diàleg o una activitat compartida, els nostres amics van treure els respectius iPhone i ella es va posar a enviar i contestar missatges i ell a prosseguir les partides d’Scrabble on line que mantenia amb diversos jugadors alhora. De tant en tant ella ens comentava alguna cosa relativa al que succeïa a través de la pantalla o ell ens preguntava quina paraula podia confeccionar amb les seves lletres per tal que participéssim del seu entreteniment. Jo em vaig anar posant nerviós de veure qualsevol conversa que la Isabel i jo iniciàvem interrompuda pels avisos sonors d’un nou missatge o una nova jugada. Fins que va arribar un moment que no em vaig poder estar de dir-los que si preferien els seus telèfons a la nostra companyia potser no calia que haguessin vingut. Els ho vaig dir somrient i en to jocós, però no obstant això es va produir un moment de tensió. Per fortuna els nostres amics van reaccionar bé i es van disculpar, tot admetent que tenia raó. Van amagar els mòbils i a continuació ens vam posar a parlar de com arribaven a enganxar aquells aparells, eren gairebé addictius. Va ser una conversació interessant, al llarg de la qual van anar sortint algunes de les reflexions que he exposat ara, i que va reconduir l’encontre cap al tipus de relació humana a la que estic acostumat: el diàleg, la broma, la mirada, el gest i el gaudi de la mútua companyia.