El perfil del boletaire
La temporada de bolets es dibuixa esplèndida. Un final d’estiu especialment humit ha deixat els boscos xops i ha afavorit l’aparició de bolets. I amb els bolets han irromput en escena els boletaires. Ahir vaig sortir amb uns amics a caminar pel Montseny i, tot i que eren les vuit del matí, ens va costar trobar un lloc on deixar el cotxe a la carretera que va de Seva a Viladrau. Totes les desviacions laterals, tots els eixamplaments de la cuneta, qualsevol espai apte per deixar-hi un cotxe ja era ocupat pels boletaires. Vam haver de renunciar a deixar el nostre en els dos o tres llocs que havíem previst per, finalment, encabir-lo de mala manera al costat d’un altre en un petit espai més allunyat i que ens va obligar a fer una marrada per arribar fins al punt d’on havíem de partir. I pel camí milers de camagrocs enfilant-se pels vessants humits, temptant amb la seva silueta menuda i juganera l’esperit boletaire d’en Fèlix. Però en Toni i jo el vam convèncer que avui el que tocava era caminar i que si hi havia l’oportunitat, ja ens aturaríem a collir bolets a la tornada.
L’afició a collir bolets, a caçar bolets, com diuen els entesos, s’ha anat estenent entre la població fins arribar a convertir-se en un fenomen de masses. Durant els mesos d’octubre, novembre i desembre milers de catalans ―i català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya― es llancen els caps de setmana a les carreteres, de matinada. Més d’una vegada anant cap al Berguedà o el Ripollès per caminar m’he trobat amb cues de cotxes a les set del matí. Eren boletaires que es dirigien amb els seus gaiatos i cistells cap als boscos pirinencs, vibrants d’excitació i, alhora, patint de veure que ja són tants i tants. I cada cap de setmana llevant-se una mica més aviat per mirar de ser els primers a trepitjar el bosc.
Quan jo era noi no n’hi havia, de boletaires; aleshores qui anava a collir bolets era la gent dels pobles i la pagesia. Ho feien amb la naturalitat d’una activitat tradicional que, tardor rere tardor, els duia a incorporar el bolet a la seva cuina i als productes que venien al mercat. Va ser la socialització del cotxe la que va generar el fenomen del boletaire. Amb el cotxe, els habitants de les ciutats van tenir l’oportunitat de traslladar-se ràpida i còmodament als boscos i collir ells mateixos una menja cada vegada més apreciada. De manera que som davant d’un fenomen relativament modern, que a mesura que el parc automobilístic ha anat en augment i la xarxa viària, millorant, ha adquirit unes proporcions extraordinàries.
Però si el cotxe fa possible el boletaire, no explica el seu delit per recórrer els boscos a la caça de bolets. Què empeny el boletaire? Què l’impulsa a una pràctica tan sacrificada quan té la possibilitat d’adquirir bolets al súper o a la fruiteria del costat de casa seva? Què el fa llevar-se a les cinc del matí un cap de setmana, agafar el cotxe i fer un centenar de quilòmetres pel cap baix, endinsar-se en els boscos i triscar per la muntanya sense aixecar la mirada de terra ni un sol moment durant hores i hores? La resposta es complexa i incideixen diversos factors.
Primer de tot, el boletaire té un viu instint de recol·lector. Aquest instint ens ve de lluny; es tracta d’un instint ancestral que tots devem tenir, però que en el boletaire, per les raons que sigui, es manté més viu i l’empeny a l’acció. En el boletaire, la satisfacció d’aconseguir un aliment directament de la naturalesa és tan gran que el compensa de l’esforç d’obtenir-lo. El boletaire no valora l’esforç sinó la recompensa. Tornar a casa amb els cistells plens de bolets és un triomf que el reafirma, que li dóna seguretat, una raó de ser. I la satisfacció es multiplica quan veu el preu a que van els bolets al mercat i pensa en tot el que s‘ha estalviat. Perquè aquesta sol ser una altra de les característiques del boletaire: ser estalviador.
El boletaire creu que anar el cap de setmana a collir bolets li procura una activitat sana i econòmica, ja que fa exercici i respira aire pur, alhora que omple el temps i el cistell de bolets. Si no hi anés, segurament es quedaria a casa mirant la televisió, aniria a algun espectacle o a sopar amb els amics, o el que és pitjor, mataria l’avorriment anant de compres. Amb la qual cosa la seva salut empitjoraria amb el sedentarisme i la seva butxaca es veuria afectada pel consum, ja sigui d’oci o de qualsevol tipus de producte.
També cal tenir en compte una tercera consideració a l’hora de traçar el perfil del boletaire: la de l’estímul. Una vegada incorporada a la seva vida, l’activitat d’anar a buscar bolets es converteix en un estímul vital per al boletaire. Per això espera amb tant d’anhel l’arribada de la tardor, per això amplia els seus coneixements micològics i allarga l’activitat tant com pot, i per això segueix amb interès el popular programa que TV3 ofereix puntualment cada any per aquestes dates, Caçadors del bolets. Mancat d’altres estímuls ―rarament el boletaire és aficionat a la lectura, a la creació o a la pràctica esportiva―, el boletaire es lliura en cos i ànima al bolet i acaba convertint-lo en un aspecte important de la seva vida. El boletaire és capaç de comprar-se un tot terreny per endinsar-se en el bosc fins allí on no poden arribar altres boletaires, o una caseta al Berguedà per tal d’estar a prop dels boscos que li proporcionen el bolet estimat.
Per a la pràctica reiterada d’una activitat tan solitària i innocent és necessari haver superat la fase de recerca i sacrifici per la parella ―la pruïja del sexe―; de manera que el boletaire acostuma a ser un individu madur, sovint amb un peu a la vellesa. I malgrat que hi ha dones boletaires ―la meva mateixa germana era una boletaire experta i constant, gràcies a la qual he pogut assaborir rovellons, ceps, camagrocs i carreretes―, l’observació em diu que és una activitat preferentment masculina i que se sol realitzar en equips de dos o tres individus.
Resumint. El boletaire sol ser masculí, urbà, d’una certa edat, motoritzat, primari i estalviador, bon menjador i expert en la identificació de bolets o, com a mínim, prudent en la seva recol·lecció. En això darrer li va vida, com malauradament comprovem cada any amb uns quants dels que s’incorporen a l’activitat mancats de preparació i van a parar a l’hospital o, fins i tot, a la fosa.