Aquest dies, amb l’aparició d’Atlàntic, a la joia del natalici l’acompanya una certa incomoditat. Poc donat com sóc a la relació social i a la comunicació, em trobo en la tessitura de voler fer partícips tots els meus amics i coneguts d’aquest nou adveniment, però un sentiment de pudor, la por a ser considerat un petulant, em fa pensar dues vegades qualsevol acció de difusió. I quan l’emprenc, tinc la mateixa sensació d’inseguretat que si em llancés al buit. Un rubor intern s’apodera de mi i immediatament em penedeixo del que he fet. Què pensaran?, em dic. I em quedo amb mal cos, com si hagués fet una malifeta.
Sé que els bons amics, els que em coneixen de debò, no em jutjaran per això. Però i els que no em coneixen tant, els que he tractat poc perquè les circumstàncies no ho han permès, com rebran la notícia que el Lorman acaba de publicar una nova novel·la comunicada per ell mateix? I la possibilitat que es formin una idea equivocada de mi amb la imatge que més detesto, la d’un individu egocèntric, vanitós i fatxenda, m’estremeix.
Hi ha una frase d’aquestes que els amants de citar frases pengen sovint a Instagram que ve a dir que tant se val qui penses que ets, el que compta és qui pensen que ets els altres. I malauradament és veritat. Com a éssers que vivim en societat, massa sovint és l’opinió dels altres el que marca el nostre destí. En les relacions personals i laborals la imatge que els altres es formen de tu és el que estableix el futur de la relació. I a això no ens hi podem sostreure, perquè no depèn de nosaltres sinó dels altres. Nosaltres tan sols podem esforçar-nos en ser empàtics, però no podem intervenir en el procés de judici de l’altre i en els factors que es posen en joc per establir-lo. Jo mateix he comés errors de judici respecte d’una persona perquè m’he deixat endur per sentiments negatius com l’enveja, l’antipatia o la rivalitat. I em sap greu, i m’ho recrimino, però hi torno a caure. És tan difícil no deixar-se arrossegar pel camí fàcil del prejudici!
I no diguem a nivell de col·lectius. Com de fàcil resulta desqualificar l’altre quan el que s’està fent amb la desqualificació és significar-te tu mateix, distingir-te per damunt seu i autoproclamar-te millor! Racisme, sexisme, homofòbia, classisme...; tot això són actituds vives dins la nostra societat, i si ho són, és perquè entre les persones que constituïm la societat hi ha racistes, sexistes, homòfobs, classistes i tota la rècula de prejudicis que ens marquen. El més lamentable és quan una persona admet el prejudici i se’n vanta; és com vantar-se de la ignorància. Desconeixes qui és l’altre com a individu, però no importa, perquè forma part d’un grup que tu ja tens jutjat i no vols fer l’esforç de revisar el judici. Un negre, un musulmà, un homosexual, una dona, un oriental, un català, un andalús..., qualsevol pot ser víctima dels prejudicis de l’altre. És una pena, però és així. Així funcionem la majoria.
Si jo mateix reconec que prejutjar és una pràctica comuna en la qual, massa sovint, jo mateix caic, per què m’espanta tant, doncs, que em prenguin per qui no soc (o crec que no soc)? Perquè ara sóc jo el jutjat. Tan senzill com això. Llavors, si no m’agrada veure’m sotmès a aquest procés, per què el poso en pràctica? Aquesta és la gran pregunta. Confio recordar-la tantes vegades com calgui per millorar en les meves relacions amb els altres. S’ho mereixen, si no tots, almenys la gran majoria.