Reflexions psicoanalítiques

Tinc la mare en una residència

La mare es mor. A poc a poc. Cada dia una mica més. No fa res més que morir-se. Des de fa vuit anys és en una residència geriàtrica esperant el desenllaç final, resignadament, amb paciència, exhaurint les seves capacitats. Però la paciència se li està acabant i plora davant de cada nova pèrdua. A penes té mobilitat, no hi sent, a penes sap on és, es confon, no té noció del temps ni de l’espai, dormita contínuament malgrat l’afany d’omplir de contingut la vigília. Ja ni és capaç d’entretenir-se per ella mateixa. Ha deixat de llegir el diari, de mirar la televisió, d’acolorir mandales, de fer “sopes de lletres”... Tan sols manté una lluita sorda contra la paràlisi absoluta d’una existència activa i s’esforça en no deixar de ser qui era.

Té la certesa d’haver-se convertit en una nosa i això la desespera. Cada vegada que hi vaig, m’ho diu. Voldria anar-se’n a dormir i no despertar-se. Però al matí es torna a despertar i s’ha d’enfrontar un dia més a la seva decadència. L’han de vestir; l’han de rentar; l’han de posar al llit i alçar la barana perquè no caigui mentre dorm. Torna a emprar bolquers, com quan era petita, però han passat 97 anys i ara són de cel·lulosa i es llencen. Al llarg d’aquests 97 anys han canviat tantes coses! Llavors era una esperança, algú que irrompia a la vida amb la il·lusió i l’instint de viure-la. Ara és poc més que un cos consumit que esgota per inèrcia els seus darrers minuts.

Jo visc malament aquesta decadència. Em moc entre la llàstima i l’enuig per una vida tan longeva. Quan estic amb ella procuro consolar-la, confortar-la en aquests moments difícils d’espera abans d’emprendre el gran viatge, animar-la a continuar malgrat una recompensa tan escassa. Quan surto, però, desitjo, com ella, que un dia no es desperti. I és aquest desig el que em mortifica, perquè no sé discernir si és fruit de la pietat o l’egoisme.

Segurament les dues coses, em dic. Però llavors em poso a valorar què pesa més en la balança, si la llàstima per un aniquilament que sembla interminable o les ganes de deslliurar-me d’una obligació enutjosa, de posar punt i final a una dependència que fa més trenta anys que dura, d’ençà que el pare va morir i ella va quedar vídua.

I així van passant els dies, ella lluitant amb la mort i jo amb la consciència.