(En memòria de Magda Rodríguez Naqué)
Dissabte al matí em van donar una mala notícia. La Magda, la Magda d’AlfaVideo, però també de Zoom, de La Truca, d’Infinia i d’alguna altra empresa més resultat de l’embolic de fusions, compres i absorcions tan freqüents en sector, ens havia deixat aquella matinada. Jo ni sabia que estava malalta. I en la perplexitat i la tristesa, la vaig recordar.
D’ençà que ens vam conèixer a AlfaVideo, allà per l’any 1985, la Magda havia continuat incansable dins del món de l’audiovisual editant, venent equips i productes, defensant projectes, aixecant produccions, traient clients de sota les pedres. Era extraordinària; coneixia tothom de la professió i era capaç d’arrossegar gent d’aquí cap allà lligant un aglomerat de persones que només ella podia aconseguir. En la feina era convincent, entusiasta, apassionada, sincera i generosa. I en la vida també. Abnegada, les hores li fugien de les mans lliurada a satisfer els compromisos que adquiria amb els clients, amb els amics, amb la família, amb les seves filles, que tant l’amoïnaven en aquesta etapa difícil de buscar el camí, que era en la que estaven quan, després de més de trenta anys sense veure’ns, ens vam tornar a trobar.
Va ser en un restaurant japonès prop de casa seva —i de casa meva també, perquè va resultar que érem veïns. Crec que la vaig localitzar a través Facebook quan m’hi vaig incorporar. En la ruleta de possibles coneixences que em va oferir la màquina va aparèixer en Ramon Arteman i, a través d’en Ramon, la Magda. Em penso que va anar així, o podria haver anat al revés, no n’estic segur, el cas és que ens vam citar tots tres, en Ramon, la Magda i jo, en el restaurant japonès.
Estava igual, potser amb una mica més d’ulleres, però continuava sent una fúria, un huracà de simpatia i paraules. Em va fer l’efecte que tot just ens havíem deixat de veure la setmana anterior, a tot estirar, el mes passat. I no és que quan treballàvem junts ens haguéssim fet gaire. Aleshores era jo qui tenia la preocupació de la feina i el fill, que s’havia quedat amb mi en separar-me, i anava de corcoll. Però, en retrobar-nos, vaig sentir immediatament la seva calidesa, la seva curiositat delerosa. I, a mi, que el menjar japonès no m’entusiasma i tampoc no sóc gaire amic dels retrobaments, el dinar em va semblar fantàstic i vaig tornar content a casa. Sentia que l’afecte havia fluït amb facilitat i, amb l’afecte, la conversa, i amb la conversa, l’interès per la persona i el seu món.
Després d’aquest dia ens vam veure un parell de vegades més, i sempre em trobava a gust amb ella. Tenia infinitat de coses que explicar, i jo, que mai no en tinc gaires, estava encantat d’escoltar-la i que em posés al dia de les tribulacions dels coneguts del món del vídeo.
M’hauria agradat poder-nos reunir més, però entre els meus viatges a Mallorca i el seu compromís amb la feina i la família, no vam aconseguir trobar cap altre moment de coincidència. Ara em sap greu no haver insistit prou, no haver pogut gaudir de la seva jovialitat, del seu parlar viu, sovint carregat d’ironia, del seu somriure, compartir els seus problemes i preocupacions. Em sap greu no haver pogut confortar-la en els moments difícils. Em sap greu no poder tornar-la a veure.
Escric això en tornar del tanatori de la Travessera de Dalt on ens hem acomiadat d’ella. Sabia que seríem molts —no podia ser d’una altra manera coneixent-la—, però m’ha complagut veure que érem tants i tants els que li volíem oferir-li el nostre adéu darrer. Ha estat emocionant, i he pogut comprovar que tots coincidíem en el mateix. La Magda era entusiasme, alegria, generositat i amor. Tenia un cor tan gran que tots hi cabíem, per a tots tenia lloc.
Adéu, Magda. No t’oblidarem.
