Per la Serralada Litoral. Collserola

De Barcelona a Sant Cugat del Vallès (Distància: 14 km / Desnivell acumulat: 420 m / Durada: 4:30 h)

Dissabte. Em llevo, trec el cap per la finestra i veig un cel blau i el sol que comença a il·luminar la façana de la casa del davant. Penso que cal aprofitar un dia com aquest i mentalment improviso un recorregut per la serra de Collserola. Prenc un te i unes torrades i preparo la motxilla.

Surto de casa a les 9 h i vaig a agafar el FGC a l’estació de Provença. És aviat i hi ha poca gent a l’andana. Arriba el tren, hi pujo i baixo al Peu del Funicular. I a les 9,40 h començo a caminar.

El primer tram del recorregut el faig seguint el GR-96, que s’agafa tot just sortir de l’estació, arran de l’edifici antic del Col·legi Montserrat, i puja cap a Vallvidrera per un carrer d’escales que la Guia de Barcelona veig que anomena Drecera de Vallvidrera. N’hi ha una pila, de graons. Estic temptat a comptar-los per distreure’m, però ho deixo córrer. I recordo que, de petit, quan pujava l’escala de la finca on vivíem, comptava els graons. 114 n’hi havia fins al cinquè pis, que era el nostre, i un curt tram de quatre més que duien a la porta del terrat, on sortia a jugar a l’estiu.

Quan ja sóc a punt d’arribar a Vallvidrera, alço el cap i veig ben a prop la Torre de Collserola amb la seva llarga agulla apuntant al cel. Talment és com una gran xeringa que capta les ones electromagnètiques i les injecta de nou a l’espai. Tan sols hi he pujat una vegada i recordo que les vistes sobre el Tibidabo i Barcelona són magnífiques. Hi hauria de tornar a pujar.

A Vallvidrera, travesso la plaça, tiro pel carrer de l’Alcalde Miralles fins a trobar l’indicador del camí de les Nespreres, que em condueix fins a la fondalada de la riera de Vallvidrera, on hi ha la zona recreativa i l’esglesiola de Santa Maria de Vallvidrera, del gòtic tardà, segons diu un fulletó del Parc de Collserola. Enlairat, es veu el casalot de la Vil·la Joana, on Jacint Verdaguer va passar els seus darrers dies i que ara s’ha convertit en un museu.

Vaig a l'estació del tren i agafo un camí ample i pla que surt del costat mateix de l'entrada, i el segueixo fins a l’indicador del Turó del Penitent. Prenc la sendera indicada, que, després de descriure un gran revolt, s’enfila en direcció nord-est cap al coll del Penitent, al qual arribo per la pista on m’ha dut la sendera.  Ara sóc en una zona urbanitzada, amb carrers asfaltats i nombrosos xalets i torretes. Agafo carrer del Lligabosc amunt, tombo per l’avinguda del Doctor Fleming i, pel carrer de la Perera, em planto al coll del Gravat. Al coll, agafo la pista de la dreta i, seguint els indicadors de la carretera de la Rabassada / Can Ribes, passo per darrere el turó del Puig i em situo a la carretera, que creuo. Camino poc més de 200 m per la cuneta, ignoro la pista asfaltada que baixa a la vall de Sant Medir i prenc el camí que passa per davant de Can Ribes, l’accés al qual està tancat amb una cadena per impedir el pas dels cotxes.

 

A partir d’aquí la caminada transcorre per camins i senderes que circulen per la serra de la Rabassada, entremig d’una rica vegetació de pins, alzines, brucs, arboços, estepes i romanís. Des del viaducte de Can Ribes, els dies clars com avui, es pot veure una esplèndida vista del Vallès Occidental amb Montserrat, la serra de l’Obac i Sant Llorenç del Munt al fons.

Una mica més endavant ja trobo el primer indicador amb Sant Cugat com a destí. Segueixo, i a uns 800 metres, a la dreta, trobo una sendera que tira cap avall. És la primera oportunitat de baixar a la vall de Sant Medir, visitar l’ermita i prosseguir per una còmoda pista fins a Sant Cugat. Però opto per continuar enlairat. 600 metres més endavant tenim una segona oportunitat d’anar a Sant Medir. La insistència en conduir-m’hi em fa dubtar.

Cada 3 de març, dia de Sant Medir, es fa un romiatge a l’ermita, que reuneix gent de Sant Cugat i de Gràcia, anys enrere un poble del Pla de Barcelona i ara un barri de la ciutat. La mare, que és filla de Gràcia, de nen em duia a veure les desfilades de les colles de romeus, que, a peu i muntats a cavall, repartien caramels durant tot el recorregut pels carrers del barri. Segons Joan Amades, el romiatge a l’ermita de Sant Medir es fa des de 1830, quan Josep Vidal, un forner de Sant Cugat establert a Gràcia i que havia promès al sant que si li curava els dolors, cada any, per Sant Medir, li duria una ofrena, va fer el primer amb familiars i amics.

 Però no cedeixo a la temptació i continuo dret pel camí de carena. I així, sense fer cas de les indicacions de desviaments a la dreta i a l’esquerra, conflueixo amb la pista que ressegueix la riera de Sant Medir a l’altura del petit temple circular de Sant Adjutori. A partir d’aquí ja tinc força companyia: caminadors, ciclistes, genets, passejadors de gossos, gossets i criatures...; un variat espectre humà que a can Borrell s’amplia amb els que s’apleguen a la vella masia, avui convertida en restaurant, per fer un tiberi bo i barat.

Per apartar-me de la pista i de la gent, intento agafar el PR C-38, que també em durà fins a destí per una solitària sendera de muntanya. Però una batuda de senglars té tots els camins que surten de la banda esquerra tallats. I em resigno a seguir per la pista fins a Sant Cugat.

Poc abans d’arribar al nucli urbà, a l’altura del popular pi d’en Xandri, el dia clar em depara una magnífica visió del massís de Montserrat com a teló de fons de Sant Cugat i el seu monestir. M’entretinc una bona estona en buscar el millor enquadrament d’aquesta esplèndida imatge.

Camí de l’estació del tren, passo pel vell monestir gòtic, a redós del qual va aparèixer aquesta població vallesana, pagesa d’origen i ara convertida en una mena de ciutat satèl·lit de Barcelona. Arribo a l’estació a les 14,10 h. Cansat, m’assec en un banc, faig un bon glop d’aigua i espero el tren.