Per la Serralada Litoral. Collserola

1. Del baixador de Vallvidrera a Molins de Rei. (Distància: 8 km // Durada: 2 h)

Quan no tinc company de caminada, em fa mandra agafar el cotxe i vull tornar a dinar a casa, Collserola és el meu destí predilecte. Agafo els Ferrocarrils de la Generalitat a Provença i baixo al baixador de Vallvidrera, un punt del qual parteixen nombrosos recorreguts per les serres que separen el pla de Barcelona del Vallès, entre les valls baixes del Besòs i el Llobregat.

Avui són les 9,45 h quan abandono l’estació, travesso la carretera i agafo el Camí del Pantà. Passo pel davant del bar-restaurant  A l’aire. És aviat i està mig buit; encara no han arribat les colles de ciclistes que, després de la suada, reposen les calories cremades amb un bon esmorzar. Em costa d’imaginar que per sota mateix d’on trepitjo hi ha uns túnels per on hi circulen vehicles a 80 km/h. (Això els que respecten el límit de velocitat).

Tombo a la dreta i enfilo cap al pantà. En un marge amb vegetació, al costat de les cases, veig un senglar jovenet que ensuma. Imagino que deu haver baixat de la muntanya i li crido per espantar-lo i torni a l’abric del bosc. Però, per a la meva sorpresa, no s’espanta, sinó que aixeca el cap i se’m queda mirant. Llavors sento que algú el crida, i el senglar, talment com un gosset, baixa del marge, passa pel meu costat i es dirigeix cap  a l’home que l’ha cridat. Em quedo de pedra. “És seu”?, li pregunto. I l’home m’explica que el va trobar de petit i l’ha adoptat. Però ara comença a portar-li maldecaps. “No para quiet ni un moment i ho embruta tot. I quan sigui més gran encara serà pitjor. Estic pensant de dur-lo a Lleida, a un amic que viu al camp”, em diu. Penso que l’animal no fa res més que comportar-se com el que és, un porc, i que l’home no té raó de queixar-se. Haver-ho pensat abans. A Collserola hi ha força senglars i segons per on vagis els camins estan ben furgats. Però jo no me n’he trobat mai cap; aquest tan mansoi és el primer que veig.

Passo per davant la boca de la mina Grott i m’hi aturo. No es veu res més enllà de dos o tres metres. Per aquest túnel, fet inicialment per dur l’aigua del pantà a Sarrià, entre 1908 i 1909 hi va circular com a atracció un trenet que costava 35 cèntims el trajecte. Aleshores el túnel estava il·luminat amb bombetes de colors i dos reflectors. Aquest trenet va ser el primer tren elèctric de tot l’estat espanyol i l’embrió de la línia de ferrocarril que, anys més tard, havia de connectar Barcelona amb el Vallès i que he utilitzat per venir fins aquí.

Els plàtans que flanquegen el camí constitueixen una esplèndida avinguda que, en suau pendent i un tram final d’escalinata, et du fins al pantà. A la dreta ens queda la casa del guarda, un edifici neogòtic que alberga una exposició relacionada amb l’embassament. La presa, de maçoneria, descriu un arc suau de 50 m llarg i fa uns 15 m d’alçada. L’obra data de 1860 i la va projectar l’arquitecte Elies Rogent a la fi de retenir les aigües de la riera de Vallvidrera. En llegir la informació constato que és el mateix arquitecte de la Universitat de Barcelona, on vaig estudiar fa uns 45 anys. La xifra m’estremeix. Més val no pensar-hi, en els anys. Mentre pugui caminar, tot va bé; el dia que no pugui, ja hi pensarem.

A la cua del pantà agafo el GR-96 i començo a pujar per una sendera estreta, que em du a una pista, que em du a una altra sendera, que em du a una altra pista i així fins a trobar el GR-92 a l’altura del turó de Can Castellví i que ja no abandonaré fins a Molins de Rei. No cal patir per aquesta successió de trams de pista, sendera i carretera perquè el GR està ben senyalitzat amb les habituals franges vermella i blanca, i per poc atents que estigueu, no us perdreu.

Al llarg del recorregut passo pels turons de can Pasqual, el coll de can Mallol, el turó d’en Serra i l’ermita de la Santa Creu d’Olorda. A l’ermita m’aturo i faig un glop d’aigua i unes quantes fotografies. El bar és ple de ciclistes i gent que esmorza. Són les 10,45 h. Hi ha nens que juguen a l’esplanada desolada i polsosa de davant l’ermita. M’arribo fins a la pedrera dels Ocells i contemplo el trau excavat en les pissarres carbonoses. D’aquestes pissarres se n’havia extret betum que servia per donar color al ciment pòrtland. Primer, s’havien explotat en galeries –ara tapiades– i, més tard, a cel obert.

Continuo i passo per Can Portell, una masia de principis de segle reformada i convertida en un restaurant preparat per a grans banquets. Una mica més endavant trobo Can Ribes, una altra masia redirigida a la restauració. Aquesta mostra uns espais més rústecs i modestos, que prometen més intimitat. M’agrada i els demano una targeta. Penso que hi puc venir amb la Isabel. En moments així me n’adono de la importància de tenir algú amb qui anar als llocs que ens agraden. Hi ha activitats que les pots fer tot sol, com anar a caminar, o al cinema, o a una exposició o un museu; però n’hi ha d’altres que necessites la companyia d’algú per gaudir-les plenament, com ara anar a dinar o a sopar a Can Ribes, per exemple. I quan dic algú em refereixo a una parella, una d’aquestes societats humanes mínimes que tendim a establir i que, mentre funcionen, ens proporcionen equilibri emocional.

Des que hem assolit els turó de Can Castellví, el camí ha anat planejant i ara, a partir de Can Ribes, comencem a baixar. També és un bon moment per admirar la vall del Llobregat, amb Sant Vicenç dels Horts, Pallejà, el Papiol i, més al fons, Castellbisbal. Molins de Rei queda amagada.

Després de passar per davant de Can Vilagut, una altra de les masies històriques del terme, el camí em condueix a les ruïnes de Castellciuró, antic castell visigot, destruït pels sarraïns i posteriorment reconstruït i ocupat per hospitalers i templers. Ara a la seva ombra hi ha una àrea de lleure, on una avia juga a la gallineta cega amb els seus tres néts. Feia molts anys que no veia jugar a la gallineta cega. I recordo que m’encantava jugar-hi de petit, quan estiuejava a Valldoreix. D’això encara fa més anys que d’allò d’abans. No vull calcular-los.

Per tal de no anar per la carretera asfaltada, que és per on va el GR-92, i seguint la indicació d’un pal senyalitzador, agafo una pista que em du a l’entrada d’una casa. Ensopego l’amo que surt i li pregunto si es pot continuar. Em diu que no, que el camí s’acaba allà. “Està mal senyalitzat”, m’aclareix, i tira pista amunt amb la seva camioneta que anuncia un pastisseria. Torno enrere i segueixo el GR fins a Molins de Rei, on em passejo pel centre urbà i, tot seguit, em dirigeixo a l’estació.

Amb tantes aturades, s’ha fet la una. Però crec que l’itinerari, que en total ve a ser d’uns 8 km, es pot fer perfectament en unes dues hores.